Una màquina de cosir rodejada de mobles i deixalles és el primer que m’ha cridat l’atenció en arribar a Algemesí. També ho han fet els centenars de llibres desfets i amuntegats a la biblioteca del poble. Malgrat tot, la gent ens ha rebut amb un somriure, donant-nos les gràcies només posar un peu al lloc, i oferint-nos el que necessitàvem. Les gràcies, però, les hauríem de donar nosaltres a ells, per la seua capacitat de fer front a aquesta tragèdia amb una fortalesa admirable.
«Pareu a esmorzar», ens diuen amb naturalitat. I en aquell moment vam recordar que, entre tot aquell caos, seguíem a València, concretament a la comarca de la Ribera Alta. No només per l’esmorzar, sinó per les veus tranquil·litzadores, per l’humor malgrat les circumstàncies, pels crits que ressonaven d’un carrer a l’altre i pels somriures amb què ens saludaven, fins i tot sense conéixer-nos.
Un escenari desolador, en què la paraula «fatalitat» sembla insuficient per expressar el dolor i la impotència de qui ho ha perdut tot. No hi ha perdó que valga davant una sola víctima. El fatum, aquell destí inevitable, podria haver-se evitat. «Ara està net», ens digueren alguns veïns i veïnes del poble, referint-se a com havien estat feia, només, un parell de dies.
No podem imaginar-ho. Ningú pot fer-ho perquè les imatges que veiem per la televisió no reflecteixen el que significa caminar entre tots aquells objectes que representen l’esforç de tota una vida.
Durant anys es va parlar de la «Síndrome Tous», arran de la pantanà del 1982. De què es parlarà ara que ha costat la vida, per ara, de més de dos centenars de persones? Açò demostra la fortalesa d’un poble sacrificat, però també cansat de patir les conseqüències d’un sistema que desatén i el condemna.
Ara, aquella dona que el 1982 plorava desesperada, asseguda en una cadira de fusta a les portes de sa casa, torna a aparéixer als nostres carrers. Però aquesta vegada, el seu plor no és només per la pèrdua material o de vides humanes, sinó per la repetició d’una història que, tristament, el seu poble ja havia viscut i esperava no tornar a veure mai més.
