Amb totes les alegries i els moments de goig que pot donar, la vida és dura, despietada en molts casos. Concorren a endurir-la les malalties, l’atzar, els abusos i la violència, patir-los o ser-ne espectador; o la mort, la dels éssers més propers i la nostra pròpia (almenys pels qui no tenim la capacitat de creure en això que diuen «l’altra vida»). Prou dura perquè, a més, ens dediquem a fer-nos mal els uns als altres. Tanmateix, fer-se mal els uns als altres, sovint molt de mal, és una de les ocupacions preferides de la humanitat. Sempre hi ha hagut veus que han parlat i escrit a favor de no fer-se mal, veus que han acabat ofegades sota la potent cridadissa orquestrada pels qui promouen la desigualtat material i imposen les condicions que la possibiliten, veus arrossegades pel poderós corrent que brolla del desig de desigualar-se. Vegeu «Competir o compartir».
Al si d’una comunitat, ja ens en fem de mal. Fer-se mal, però pren dimensions desmesurades quan els actors són col·lectius: els pobles, les nacions, els imperis. Els mals que es fan provoquen rancors, adoben i cuinen les respostes que tard o prompte poden retornar a qui prèviament els feren. D’aquesta manera, la humanitat s’hi fica sovint en una versió amplificada d’aquell atàvic ull per ull, el corol·lari del qual, deia Gandhi, és una humanitat cega. I així, la represàlia i l’anticipació a la represàlia es converteixen en motius de guerra, i ja ficats, el victoriós, a veure quin profit pot traure del vençut!
La primera invasió persa de Grècia (Darios I) fou en represàlia pel suport que aquesta havia donat a la Revolta Jònica (costa turca del mar Egeu) contra la seua expansió. La segona invasió fou la revenja del fill de Darios I (Xerxes) per la derrota (consumada en la batalla de Marató) del primer intent del pare. La conquesta de Pèrsia per Alexandre el Magne en temps de Darios III té com a objectiu acabar amb el poder de l’Imperi persa, represaliant les invasions perses de Grècia i tallant de soca-rel la possibilitat que es repeteixen. A major o menor escala, més global o més local, aquest és un esquema recurrent en la història de la humanitat. També en l’actualitat. Un esquema al qual la mort i el sofriment estan sempre convidats.
Però no tots els actors d’aquest esquema tenen la mateixa responsabilitat. Sovint hi ha el fort i el feble, amb el primer exhibint arguments del calibre del seu potencial destructiu. Uns arguments que el feble té difícil discutir.
La història d’Irlanda, la del feble i el fort.
La posició geogràfica ha determinat la seua relació històrica amb la poderosa illa veïna. L’interés primerenc d’Anglaterra (i després la Gran Bretanya) per Irlanda sembla ser la defensa de la seua costa occidental incrementant el control sobre el mar d’Irlanda que separa les dues illes. Ocupant preventivament Irlanda, evitarien que altres potències enemigues poguessen usar-la de plataforma en contra seua. Però, és clar, aquesta ocupació provocà reaccions locals en contra.
En «La colonització d’Irlanda» ja apuntí que hi hagué presència anglesa a l’Illa a partir de 1171 (senyoriu d’Irlanda). L’ocupació forta es feu entre els segles XVI i XVII, començada per Enric VIII(1) que es proclama rei d’Irlanda. Els nobles irlandesos (alguns d’ells de vell origen anglés) presentaren batalla a l’expansió reial pels seus territoris. Des d’aleshores les rebel·lions són recurrents i en aquests articles solament estic destacant les principals.
La guerra dels Nou Anys
Una de les rebel·lions notables fou la Guerra dels nou anys durant la darrera dècada del regnat d’Isabel I Tudor. Un conflicte inclòs en la Guerra anglo-espanyola, quan el catòlic Felip II de Castella i Aragó pretenia envair Anglaterra i deposar la protestant Isabel I. Recolzant els irlandesos, Felip II ajudaria a eixamplar un nou front que debilitaria Isabel. Així doncs, una confederació de nobles irlandesos amb el suport de Felip II s’enfrontà a les tropes reials i nobles lleials locals. L’ajut de Felip II es veu entrebancat quan la «Segunda Armada Invencible (1596)» també fou afectada pel temporal, en aquest cas(2) enfront de les costes de Finisterre, abans d’haver abandonat les aigües peninsulars.
Uns dies després d’haver faltat la reina Isabel, s’hi signa un tractat de pau. Anglaterra, vencedora, però esgotada. Hi ha un canvi de dinastia, i Jaume I Stuart, el nou rei anglés, ofereix un tracte favorable als nobles de la coalició, amb la condició que li juren lleialtat a la corona. Després vingué la planificada colonització anglesa i escocesa de l’Ulster, coneguda com a Plantation (Assentament), introduint fortament l’element protestant, i les conseqüències de la qual arriben fins a l’actualitat.
Independència i República
Unes dècades després, l’ocupació i les massacres de l’exèrcit de Cromwell (vegeu «La colonització d’Irlanda»). Acabant el segle XVII, quan la dinastia Hannover desembarca a Anglaterra, reclamada pel Parlament de Londres per tal de substituir el darrer Stuart procatòlic, Jaume II, la Guerra dels dos reis visqué les seues batalles definitives a Irlanda, on Jaume II tenia suport perquè prometia posar fi a la discriminació religiosa que sofria l’illa. En cada conflicte, s’incrementaven les terres confiscades als locals i el seu traspàs a terratinents britànics.
Passà un altre segle. Al caliu dels esdeveniments de les revolucions francesa i americana, hi ha la rebel·lió de 1798. El poble prengué el relleu a la noblesa quant al protagonisme de la lluita per treure’s de sobre el domini britànic. L’objectiu de la revolta era establir una República Irlandesa i col·laboraren elements protestants i catòlics en la Societat d’Irlandesos Units. També fou l’episodi que més víctimes irlandeses de l’ocupació britànica produí entre la guerra de Cromwell i la Gran Fam de mitjan segle XIX. La independència i la República hagueren d’esperar.
(1) Com sovint, hi apareix la represàlia. La resposta a «La Rebel·lió de Silken Thomas», un noble de la poderosa família Fitzgerald que proclamà la retirada de la lleialtat a Enric VIII.
(2) La primera i més coneguda «Armada Invencible (1588)» havia fracassat, uns anys abans, al canal de la Mànega, en el projecte d’envair Anglaterra. Les tempestes també foren, entre altres, un dels elements de la desfeta.
