Ahir els carrers es van tornar a omplir amb força amb les manifestacions del 25-N, Dia internacional contra la violència contra les dones. Cada any es torna a veure que aquesta data, com també la del 8 de Març, no són només efemèrides de commemoració i de reivindicació: són també dates assenyalades al calendari en què cal dir, ben alt i ben fort, com també cal fer durant tots els dies de l’any, que hi ha un greu problema a la societat que s’ha de combatre amb tota la força possible.
Per a combatre aquest greu problema de violències contra les dones primer cal identificar-lo. I per a identificar-lo hi ha d’haver la voluntat de reconèixer-lo i d’erradicar-lo. Com se sap, malauradament, no tothom té la voluntat de combatre aquest llast. L’extrema dreta el banalitza, quan no el nega amb arguments masclistes i reaccionaris adreçats a combatre tot allò que tinga la més mínima relació amb el feminisme i amb la lluita per la dignitat de les dones. En la resta d’opcions de dreta i d’esquerra massa sovint existeixen còmplices interns quan es denuncia la violència per part de dones contra dirigents de les seues pròpies formacions polítiques.
Perquè, malauradament, no és només l’extrema dreta de Vox o la dreta del PP –que se suma a les manifestacions però que no sempre està disposat a fer polítiques valentes en aquest sentit– els qui neguen totalment o parcialment l’existència d’aquest problema. Enguany s’ha sabut que diferents formacions d’esquerres han tolerat, quan no defensat, l’existència de presumptes maltractadors o assetjadors en càrrecs de poder. S’ha vist a Sumar amb Íñigo Errejón, que ha acabat dimitint. S’ha vist a Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) amb Josep Barberà, que tot i així s’ha presentat a la reelecció com a president i l’ha aconseguit amb el suport de la militància.
Són indicadors que evidencien com d’estès està aquest problema de les violències contra les dones que ningú no atura ni soluciona de forma definitiva. Un problema visible amb les dificultats que pateixen les dones que decideixen interposar denúncia davant la via penal i amb la revictimització per part de la societat que moltes vegades se’n deriva. Com de transversal és aquest problema. I com només la mobilització, els discursos i les polítiques valentes contribuiran a fer-hi front amb determinació.
Cal denunciar públicament les violències que pateixen les dones, pel simple fet de ser-ho, que es manifesten de moltes maneres –físicament, sexual, psicològica, verbal, vicària, laboral…– i que ens afecten de forma col·lectiva a tota la societat, i també al món global, tot això fruit del sistema patriarcal i capitalista que afavoreix la violència dels homes contra les dones, sense diferenciar edats, classes socials o creences.
El del feminisme no és només un cabal polític imprescindible dins de la societat occidental, patriarcal i capitalista. És, sobretot, un moviment fonamental per a millorar una societat cada vegada més influenciada per una extrema dreta que aspira a acabar amb drets i llibertats. És per això que els qui menystenen o fins i tot odien la democràcia tenen el feminisme a la diana, com un dels moviments a atacar. Perquè saben que en una societat feminista l’autoritarisme i la violència contra les dones no tenen lloc. I que la fortalesa de dates com la del 25-N simbolitza, per a ells, un entrebanc a les seues aspiracions totalitàries i masclistes.
