Si partim de la base que les revolucions francesa i nord-americana tenen com a fonament filosòfic el de la Il·lustració, i com a guia l’humanisme i el desenvolupament científic, la Raó, i veiem els atacs que estan patint, podem arribar fàcilment a la conclusió que aquests fonaments i guia poden ben bé estar en perill.
Des de finals del segle XVIII potser només una vegada al món occidental s’han posat en qüestió aquestes bases, i va ser als anys trenta. Les qüestionaven els règims feixistes totalitaris fonamentats en principis contraris a la Raó. Negaven la validesa de la ciència que no els interessava i s’hi feien estudis esbiaixats per poder confirmar les seues obsessions racials i psiquiàtriques. A l’Espanya franquista, els Vallejo Nájera i deixebles, Marco Merenciano entre ells, van seguir aquesta línia pseudocientífica.
Tot i que el règim nazi es va recolzar en la tecnologia existent per millorar el seu arsenal militar, la seua renúncia a la ciència segurament va contribuir al fet que no foren capaços de desenvolupar armes destructives com les atòmiques. En el pecat va la penitència (encara com). Tret d’aquesta època fosca amb règims irracionalistes, la ciència i la Raó han dirigit els avenços de les societats europees, canviant per complet les xifres de la mortaldat infantil o l’esperança de vida. I mai no s’han posat en qüestió aquests principis.
Ni tampoc els drets humans, encara que siga només en aparença –és innegable que les democràcies occidentals han recorregut a violacions puntuals dels drets humans per protegir una estructura i uns privilegis. Ara mateix, això no obstant, veiem com els governs occidentals es miren amb certa distància i apatia la violació salvatge dels drets humans a Gaza i Cisjordània, i ho fan sense ni tan sols dissimular. Veiem com es neguen els drets més bàsics als migrants, i com aquesta setmana el president dels EUA ha intentat derogar el ius soli, un concepte que es troba en l’arrel de moltes democràcies occidentals.
El mateix subjecte carabassa ha decidit que els EUA abandonen l’Organització Mundial de la Salut, o nega realitats que es troben en el consens científic més bàsic. Quina por, que la principal potència mundial seguisca l’anomenada «revolució del sentit comú», quan el sentit comú és el d’un boig irracional. I no és l’únic, arreu del Món trobem discursos i actituds clarament irracionals i anticientífiques.
Al contrari que als anys trenta del segle XX, on uns països havien caigut en l’espiral irracional, però d’altres se’ls oposaven, ara mateix cap de les grans potències sembla alineada amb els principis dels quals ha begut el desenvolupament viscut al món occidental, si més no. El corcó sembla estar homogèniament distribuït tant en estats totalitaris com en les democràcies, independentment de si són febles o fortes. Ens enfrontem doncs a una negació més estesa i perillosa fins i tot que la que van representar el nazisme i el feixisme, perquè és silenciosa i avança de manera aparentment
inofensiva, elecció rere elecció. Compte, però, que la irracionalitat va carregada de violència i barbàrie. El retrocés en molts aspectes de la nostra manera de viure pot ser enorme, i més tenint en compte que el repte del canvi climàtic ja és present.
Manel Perucho és professor d’Astronomia i Astrofísica i director del Servei de Llengües i Política Lingüística de la Universitat de València.
