L’arrogància aixeca cada dia la persiana. La claredat punteja amb pinzellades brutes de confusió. Sembla que algú es va oblidar d’omplir la carcassa animal que som amb un bri d’humanitat. És clar, tot és qüestió d’establir una distància cautelosa, i és que ens fa nosa el drama dels altres quan s’allarga massa en el temps; el moment en què deixa de ser novetat, ja no se’ns ajusta al cor. Ben aviat se’ns dissipen aquelles vides desmembrades que hem copsat a través d’una pantalla, la mateixa on contemplem alhora històries fictícies. Quan tot queda en un número, no els posem un rostre, ni un somriure; només ens arriben xifres que s’esvaeixen davant els ulls.
A Algemesí ens deixem envoltar per una espècie de cúpula grisenca, per l’aridesa del llot; pels ramats de vehicles que fan de l’oblit bandera. Ara, el Magre s’esquitlla entre l’austeritat del seu nínxol, ja ha perbocat tota l’aigua que va obrir un assegador entre els canyars i les arbredes. Va ser una horda emboscant-se per les artèries i places de les comarques, unes mans que burxaven amb la complicitat de la nit que no s’acabava mai.
Els dies passen, l’un darrere l’altre, amb la rutina d’uns dits ancestrals que destrien les boles d’un rosari. L’abandó, la cortineta de la desmemòria, s’estenen de manera marcial per emmascarar el que ja no és notícia. I, mentrestant, ens resten a les pupil·les uns carrers que no eren el que són hui; el sabor de poble, el lloc que sentim una miqueta nostre, on els somnis han tingut el seu espai, la bona acollida. Se’ns desplega davant nostre el desencís que el sol fa palès entre les escletxes de la greda.
A l’Horta, a la Ribera, a Real, ens pessiga la llambregada que engegàvem des de la velocitat del metro, del tren, d’un autobús, aquells itineraris per bastir els bells projectes; els col·legis, les biblioteques; l’alumnat, els lectors, que sempre ens encomanaven el goig de viure; el recorregut a través de les vies, els paratges pulcres que s’arrengleraven amb la lluminositat del dia a dia mediterrani. Des de la Plaça Espanya l’esguard s’extraviava pels indrets de Torrent, Picanya, Paiporta, Alfafar, Benetússer, Catarroja, Massanassa… Tot era una carícia nuclear, l’elegància dels arbres que s’allargassaven entre la brisa. I ara, en la ferida, s’aguaita un país desarrelat. No reconeixem les contrades amb aquesta aparença de ganyota dissortada.
A la tele diuen que els valencians s’emocionaven en cantar allò de «per ofrenar noves glòries a Espanya». És que han ressuscitat el NO-DO? La nostra Muixeranga és un baticor que perdura entre les planúries i les serralades: «Des de la nit brolla la llum que ens crida a despertar».
Mentre la vida s’escola, els voltors fan setge a les víctimes, maquinen negocis, es desentenen del dolor que s’incrementa a mansalva. S’inventen cerimònies per exhibir el seu cinisme. Allà els veus, a la fila d’honor, amb els gestos estudiats, la falsa expressió de pena; les monarquies estantisses i obsoletes que arrufen el bec quan se’ls apropen les criatures del fang; la indecència de les hienes del carrer dels Cavallers, de Gènova 13; el clero, expert en el joc de la por. Caníbals de l’espant, amb el vestuari d’enterramorts, els ullals dels usurers, especuladors. Tot per salvar-se i salvar els inútils de la immoralitat. La mentida allarga la mà, incrementa l’abisme i clou les parpelles de la pobra gent.
Al mes de desembre se li ha precipitat un color cendrosenc, un afebliment en cada engruna de les jornades que el conformen. Ens disposem a perdre l’alegria i ens assalta una amargor a la gola. Mai sabem del cert si allò que recordem ha sigut veritat. Des d’ací només albirem les deixalles solars. Tot canvia davant nostre; tot el que hem perdut deixa una empremta reblerta de neguit. Es deixata la memòria per les dreceres de la sang. Ningú farà per nosaltres un petit gest per alliberar-nos, tan sols ens agafarem de la mà, mirarem l’entorn, cap a l’Horta, cap a la Ribera, cap als territoris que no deixen de plorar, però encara lluiten, perquè: «Som a l’albada i la terra es va fent clara».
