Cap al 1863, arran de la devastació que Henry Dunant va veure a la Batalla de Solferino (1859), es pot datar el naixement de la Creu Roja a Ginebra. Des d’aleshores aquest moviment humanitari ha estat sempre al costat dels éssers humans per garantir el seu respecte, la seua dignitat i els seus drets bàsics més enllà de nacionalitats, cultures, creences religioses o polítiques, gèneres o classes socials.
Així, en aquest segle i mig llarg, hem vist Creu Roja treballar arreu de tot el món al costat dels més necessitats, sobretot en els escenaris més terribles del segle XX, com van ser les dues guerres mundials.
En el nostre passat més recent, hem pogut comprovar el seu treball tenaç i els seus esforços emprats ja bé siga durant la pandèmia, el conflicte bèl·lic a Ucraïna, la DANA de l’octubre del 24 o l’accident ferroviari d’Adamuz. Cal dir que aquest treball el duen a terme socis, voluntaris i també treballadors de Creu Roja. Ja se sap que qui treballa per a una entitat de les característiques de Creu Roja, a més de desenvolupar el seu treball de la manera més professional possible, també hi posa el seu gra de voluntarisme que es tradueix en no mirar horaris, dates festives, inclemències de tot tipus o obligacions familiars.
Per això mateix, quan els treballadors de Creu Roja fan visible el seu descontent amb el tracte que reben com a personal laboral (que té uns drets), cal parar atenció. Aquests dies està tenint lloc una vaga intermitent d’una hora diària (en realitat una parada d’una hora al dia) per evidenciar la precarietat laboral en què desenvolupen la seua feina. Si la situació és lamentable en qualsevol empresa, encara ho és més tractant-se d’una entitat humanitària com Creu Roja.
Jo, com a soci (imagine que com qualsevol soci), em sent orgullós quan veig voluntaris i treballadors que acudeixen a fer una tasca impagable davant qualsevol crisi humanitària. Per això mateix, no volem que els que lluiten per la dignitat de les persones perden la seua com a treballadors, especialment a Creu Roja. Tampoc voldríem haver de plantejar-nos si, com a socis, estem mantenint un estat d’injustícia.
També seria una ironia cruel -i que faria què pensar- que els qui treballen per als usuaris de Creu Roja esdevinguen ells mateixos usuaris.
Algú n’hauria de prendre nota.
