El 2007, l’assagista quebequesa Naomi Klein va publicar el llibre “La doctrina de xoc” on fa una radiografia del que ella bateja com “el capitalisme del desastre”. Al llarg de les més de 700 pàgines del llibre descriu diferents tragèdies -des de cops d’estat fins a crisis econòmiques, passant per invasions o desastres naturals- són utilitzades per introduir un model de capitalisme desregulat i amb menys presència de l’administració que, al seu torn agreugen les conseqüències de futures tragèdies que també seran aprofitades per introduir noves reformes cada volta més agressives de desregulació econòmica, corrupció i poder per a les grans empreses. Un capítol del llibre està dedicat a la gestió del l’huracà Katrina que pràcticament va destruir la ciutat de Nova Orleans l’any 2005, per part de l’administració de George W. Bush. Una gestió que ha tingut cridaneres similituds amb les que ha fet de les conseqüències de la dana, principal la Generalitat presidida per Carlos Mazón -com a administració amb el gruix de les competències-, però també els ajuntaments o el mateix estat espanyol.
El dia D
El 29 d’octubre, l’alcalde d’Utiel, Ricardo Gabaldón, explicava a À Punt que després de demanar ajuda quan el seu poble s’estava inundant, ja al matí d’aquell dia, la resposta que va rebre va ser que “els mitjans de que disposem són el que tindrem en aquesta jornada”. Això vol dir que falta personal d’emergències? La resposta curta és sí, però és un poc més complicat.
“El 29 d’octubre, per a nosaltres, va ser un dia normal”, explicava un bomber forestal el mateix 30 d’octubre del 2024. Malgrat treballar en un cos especialitzat en emergència, ni ell ni la majoria dels seus companys va ser mobilitzat aquell dia. Però no va ser un problema de previsió ni de que l’Aemet no encertara la previsió -que sí que ho va fer-, sinó que aquesta “normalitat” va continuar durant els dies i setmanes posteriors. “A nosaltres mai ens van buscar un lloc on quedar-nos a dormir prop de les àrees afectades, el que significava que la nostra unitat havia d’eixir al matí de Sant Mateu (Baix Maestrat) i tornar a la vesprada a la base, amb les hores que es perdien, i treballàvem els horaris normals”, explica Miquel, bomber forestal del Consorci Provincial de Castelló. De fet, molts bombers van dedicar més dies a treballar a les zones afectades com a voluntaris que en els seus horaris laborals.
La incapacitat de gestió no va quedar-se només en la manca de mobilització, sinó també es notava sobre el terreny. “Nosaltres posàvem l’autobomba per llevar l’aigua d’un garatge i mentre la màquina treballava preguntàvem: i què podem fer ara? La resposta sovint era ‘busque-vos la vida’ o ‘pregunteu a algun veí si necessita res’. Hi havia una falta total de personal de coordinació”, continua Miquel.
Aquesta manca de personal coordinador es va fer evident en tots els nivells de l’estructura d’emergència. Des de PMA (Llocs de Comandament Avançat, en les sigles més habituals) coordinats per voluntaris d’ONG, unitats militars que es posaven a les ordres d’un llaurador, fins a personal i equips d’altres territoris o d’altres països que se’n tornaven perquè a l’altra banda del telèfon no hi havia ningú que els diguera que fer. El desastre va ser total i a tots els nivells.
20 anys de retallades
Miquel posa l’accent en el fet que el Consell de Mazón no es prenguera seriosament l’emergència: “si no estableixes una situació de preemergència després tot arriba tard i mal”, però més enllà de la incompetència concreta d’aquest cas concret -i que s’analitzarà en un article posterior de la sèrie- explica també que hi ha factors estructurals que fan que l’administració estiga poc preparada per a situacions com aquesta.
Els serveis d’emergències en general porten més de vint anys de retallades i polítiques d’austeritat que han deixat les plantilles al mínim i els materials obsolets. Miquel reconeix que en el Botànic hi van haver certes millores salarials, però reivindicacions històriques i que tenen més relació amb la qualitat del servei com el tercer torn, que permetria garantir una capacitat de resoposta a una emergència les 24 hores del dia, encara està per implantar.
L’estat del material encara és més lamentable, amb “camions autobomba que tenen més de vint anys i que passen més temps al taller que de servei”. Una situació similar a la que fa anys que denuncien els agents mediambientals, els encarregats de vigilar els barrancs en cas de pluges torrencials, que també es pateixen manca de personal, material obsolet i horaris impossibles.
Encara que potser el cas més paradigmàtic és el 112, El servei encarregat de rebre els avisos d’emergència de la ciutadania fa anys que està privatitzat. La plantilla denuncia unes condicions laborals “insuportables” que provoquen que aproximadament sempre hi haja un 10% de la plantilla de baixa i la rotació de treballadors -i per tant la inexperiència i la falta d’identificació de servei públic- siguen constants. Però els estalvis de l’empresa -en aquest cas Ilunión- per baixar preus i així compaginar el fet de guanyar una licitació a la baixa amb l’obtenció d’importants beneficis, també arriben a la inversió en material. El 29 d’octubre el sistema de telefònic del 112 va col·lapsar, encara que Mazón, agarrant-se a una qüestió de matís sobre el significat d’aquest verb ho negara. El fet és que els treballadors que havien d’atendre les trucades de ciutadans en situació límit no podien sentir els que els deien, es tallava la línia o no podien tornar a telefonar perquè el sistema no detectava el número de telèfon entrant. Això sense comptar la incapacitat del sistema per atendre l’allau de trucades que, si bé s’explicava per l’allau de telefonades, potser ací també caldria obrir el debat sobre quina capacitat es creu necessària que ha de tenir un sistema d’emergències.
Les fallades denunciades per la plantilla, a més, no van ser exclusives d’aquella jornada. Feia mesos que s’arrossegaven -i que s’havien denunciat- i, el que encara és més greu, van trigar mesos a solucionar-se.
Les emergències com a “malbaratament”
Hi ha un fil comú que uneix les històries que explica Naomi Klein del l’huracà Katrina i les que es van viure fa un any al País Valencià. I és la sensació que des de la lògica neoliberal qualsevol sistema de prevenció de catàstrofes és una “despesa inútil”. Malgrat que exemples com la dana demostrarien que és infinitament més barat invertir en prevenció que la factura de la reconstrucció, la lògica en que funciona el “capitalisme del desastre” és exactament la contrària, ja que l’objectiu final no és millorar la vida de la gent o, ni tan sols, garantir el creixement econòmic, sinó beneficiar certs grups molt concrets. L’única excepció a aquesta regla són les forces militars i policials, i aquesta és l’explicació de la Unitat Militar d’Emergència (UME), que no té cap sentit des d’un punt de vist operatiu d’actuació en catàstrofes però que resulta ser l’únic capítol d’estructura pública on els diferents governs estan disposats a gastar-se diners.
L’exemple més evident i que més s’ha repetit del cas de la dana va ser el tancament de la unitat Valenciana d’Emergències com a primera mesura del pacte del govern entre PP i Vox per considerar-la “una paradeta”. L’argument que tenia un cost de vint milions anuals és absolutament risible, veient les xifres que està costant la reconstrucció.
PP i Vox van intentar vendre que la UVE era una despesa inútil pel fet de no comptar amb personal sobre el terreny o maquinària, com si les tasques de coordinació i gestió no foren també essencials en cas d’un desastre. Els exemples de manca de mobilització de cossos de bombers o d’incapacitat de rebre l’ajuda d’altres territoris en són una bona prova.
Però hi ha altres exemples del desinterés governamental per la gestió de possibles emergències. El càrrec de director general d’Interior, amb competències, en aquell moment, en la gestió de la policia, la seguretat pública i la protecció civil va quedar tres mesos vacant després de l’eixida de Vox del govern al juliol del 2024. El nomenament de Vicente Huet per al càrrec no es faria, casualment, fins al mateix 29 d’octubre i s’escolliria a un “expert en festejos taurins”, ja que la gestió d’aquests esdeveniments també entrava en les seues competències. Huet, de fet i tot i el seu càrrec recent estrenat, no va tenir cap paper en l’emergència posterior al 29-O i només deu dies després publicava una resolució per agilitzar la celebració de festejos taurins.
A un nivell més invisible trobem el cas de la Societat Valenciana de Gestió Integral dels Serveis d’Emergències (SGISE), l’empresa pública des d’on depenen els bombers forestals i que fa un any que té pendent de contractar 14 tècnics i administratius. L’empresa tampoc té gerent des que Raúl Quílez va ser nomenat director general.
