La tornada de vacances reobre el meló de la “costera de setembre” i de com quadrar números en un context en què les despeses bàsiques —lloguer, menjar, energia— continuen pesant massa en els pressupostos domèstics. A l’últim episodi de la secció “Intel·ligència Financera”, Jordi Vizcaino adverteix que les receptes estàndard de repartiment de la renda (percentatges rígids per a habitatge, menjar, estalvi i oci) “avui no caben”, perquè “les coses estan molt justetes”.
Com a única referència útil, Vizcaino recorda el llindar que utilitzen asseguradores i propietaris per validar un lloguer: “Si tu no demostres que el que destinaràs al lloguer és al voltant d’un 30-31% de la teua renda, no t’asseguren i, per tant, no et donen el lloguer.” Per això, conclou: “No hauríem de destinar més del 30% dels ingressos a l’habitatge.”
L’analista posa el focus en un canvi de patró preocupant: l’ús creixent de finançament per a la despesa corrent. “Als Estats Units ja la gent està finançant les compres de menjar”, assenyala, i alerta que ací s’estén el fraccionament de pagaments fins i tot per a compres petites. Aquesta normalització del crèdit al consum es combina amb el repunt de l’ús de targetes: “Hi ha gent tirant targeta per a les vacances… i després arriba la factura d’un iPhone de 1.500 euros a pagar en quatre vegades.”
El risc, diu, és convertir el recurs puntual en hàbit en un context d’interessos elevats: “Les ‘vises’ cremen; van a un 28%… Si ho agarres com a costum, no té gaire recorregut.” Per això, demana triar alternatives bàsiques i realistes quan el nivell d’ingressos no ho permet: “No et pots permetre el luxe d’un iPhone finançat; te’n vas i et compres un de 200 euros.”
Vizcaino també descriu el deteriorament del poder adquisitiu: menjar “desbocat”, energia encara cara respecte d’on veníem i, sobretot, habitatge. “A Espanya, si no guanyes 3.000 euros al mes, no pots tindre l’habitatge,” afirma per evidenciar la bretxa entre salaris i cost real de la vida. La conseqüència social és visible: de viure de lloguer en solitari a compartir habitació, i fins i tot parelles que només poden pagar un quart amb llit doble.
Més enllà del pressupost, el comunicador reivindica l’educació financera bàsica —no cal “una carrera d’Econòmiques”— i el “sentit comú” de generacions anteriors: ajustar la despesa al que entra i evitar que el consumisme i el “postureig” dicten compres inassumibles. “Vivim en un sistema capitalista, però no ens formen per a ser capitalistes, ens formen per a ser consumistes”, resumeix.
De cara a aquesta “costera de setembre”, el seu missatge és doble: prudència amb el deute i capacitat d’organització social. Defensa que moltes conquestes laborals i socials s’han aconseguit “al carrer” i anima la gent jove a fer-se sentir davant un model econòmic que, a parer seu, ha encadenat salaris baixos amb una economia de serveis que no compensa l’esforç. “Quina merda de país heu dissenyat?”, exclama, per denunciar-ho i exigir canvis de fons.
La secció clou amb una idea central per a qualsevol llar del País Valencià en setembre: gastar menys del que s’ingressa, reservar el crèdit només per a imprevistos puntuals i no perdre de vista el sostre del 30% en habitatge, perquè, com avisa Vizcaino, “si en guanyem cinc i volem gastar-ne onze, això no és sostenible”.
