Entre 1845 i 1851 té lloc el que es coneix com la Gran Fam irlandesa, amb un pic d’intensitat i duresa en 1847, batejat Black ‘47. L’origen de la crisi fou l’arribada a gran part d’Europa d’un fong que malmetia el conreu de la creïlla. Mentre que a la resta del continent, es calcula que la mortaldat de la plaga fou d’uns 100.000 persones, a Irlanda s’hi estima en més d’1 milió. En algunes àrees, morí la quarta part de la població durant l’hivern de 1847-48.
Per què aquesta incidència diferencial a Irlanda? La resposta immediata sol ser que la fortíssima dependència de la creïlla –únic aliment per la meitat de la població i aliment freqüent per l’altra meitat– feu l’illa més vulnerable al podriment de les collites del tubèrcul. Una resposta insuficient que transmet la idea d’una causa natural. I no és així. Les vertaderes causes cal buscar-les en la condició colonial d’Irlanda, l’activitat extractiva que exercien sobre ella les elits britàniques, i la situació de servitud –similar a l’ilotisme– que sofria el gros de la població irlandesa. Aliment n’hi havia a Irlanda, s’hi conreaven cereals, però viatjaven a la Gran Bretanya.
I permeteu-me un breu excurs amb un exemple actual. A poc a poc, les noves generacions aniran oblidant, en la seua vida quotidiana, les causes humanes del desastre climàtic que està esdevenint. Una mostra de modelació de sentit comú a través de la manipulació del llenguatge ha estat la propagació del concepte «canvi climàtic», un constructe mental preparat per laboratoris d’idees conservadors per tal de presentar-lo com si fos un fenomen natural. Propagat reiteradament pels mitjans de comunicació de masses ha acabat per imposar-se i arraconar el concepte «escalfament global». Aquest terme fou anterior, el que usaven els científics estudiosos del tema, i connota la naturalesa antropogènica del fenomen.
Reprenent el fil, recordem que l’ilotisme és una varietat d’esclavisme que pren el nom de la singular organització social espartana a la Grècia clàssica. Un poble conquerit; les terres passen a mans de terratinents de la metròpoli; els nadius ara les conreen en règim de servitud. A Esparta, el principal poble veí ilota era el de la veïna Messènia. A les dues darreres peces he posat com a exemple de modern ilotisme el cas dels camperols de la Irlanda ocupada i colonitzada per la Gran Bretanya. Per tal de comprendre com s’arriba a eixa situació cal revisar…
El procés de colonització d’Irlanda
La presència anglesa a Irlanda començà en 1171, quan Enric II Plantagenet aconsegueix, mitjançant una Bula Papal(1), el senyoriu sobre Irlanda, pel qual l’illa es convertia en feu del rei anglés. Cedí el senyoriu al seu fill menut Joan, que després seria Joan I sense Terra (succeint al seu germà major Ricard I Cor de Lleó), amb la qual cosa, el senyoriu s’incorporà a la corona anglesa. Una cosa és rebre el domini nominal sobre un territori, i altra diferent colonitzar-lo. Durant els segles següents, l’escassa presència anglesa (costanera) a Irlanda acabà per ser assimilada. Anomenats «anglesos vells», incloïa els nobles, que s’hi mesclaren matrimonialment amb els nadius i adoptaren els costums i l’idioma gaèlics.
La vertadera colonització tingué lloc entre els segles XVI i XVII sota el regnat de les dinasties Tudor, i Stuart, i els escassos anys de la República d’Anglaterra liderada per Oliver Cromwell. Foren dos segles conflictius. Nobles irlandesos, i també anglesos vells, es revoltaren amb freqüència. En essència, després de cada revolta sufocada per la monarquia anglesa, aquesta confiscava terres i patrimoni dels rebels –nobles, famílies i clans irlandesos– que engrossien el patrimoni de la nouvinguda noblesa anglesa o de membres de l’exèrcit ocupador. Paral·lelament, arribaven a Irlanda nous contingents de colons britànics. Enric VIII Tudor (que convertí el senyoriu en regne) inicià el que s’anomena la Reconquesta Tudor d’Irlanda, amb l’objectiu d’anglicitzar-la, restituint la sobirania que s’havia diluït durant els segles previs, i de convertir-la al protestantisme de la recent Església anglicana separada de Roma. Una conversió que mai no aconseguí avenços en els segles de colonialisme que seguiren aquesta primera empenta.
La filla d’Enric VIII, Isabel I, la reina verge, mor sense descendència i la corona anglesa passà al seu nebot de la dinastia escocesa Stuart, Jaume I d’Anglaterra i Irlanda (VI d’Escòcia). Durant aquest regnat tingué lloc la detalladament planificada colonització de l’Ulster, un territori que havia estat especialment rebel i resistent a l’anglicització i que ara seria acuradament ocupat per elements britànics protestants, incloent-hi els escocesos, per a garantir que no hi hauria posteriors rebel·lions. Exclosos de qualsevol poder polític (el càrrec «Lord diputat» –virrei, representant del rei a Irlanda– i els escons al Parlament irlandés, estaven vetats als irlandesos catòlics) en la seua pròpia terra, els nobles irlandesos no tenien possibilitat de fer oposició legal a les lleis que implementaven la colonització.
En temps del següent monarca Stuart, Carles I, té lloc la Guerra dels tres Regnes (Anglaterra-Gal·les, Escòcia i Irlanda), al si de la qual té lloc la Rebel·lió Irlandesa de 1641. Les accions violentes en contra dels colons protestants foren l’excusa del nou règim que sorgí de la guerra –la república encapçalada per Cromwell– per envair de nou Irlanda, infligir un càstig exemplar, i procedir a noves confiscacions massives en benefici de terratinents britànics protestants i membres de l’exèrcit en pagament dels seus serveis (molts d’ells vengueren les seues concessions a terratinents protestants).
Des de l’òptica anglesa, els irlandesos tenien la consideració de salvatges, àdhuc més que la que tenien dels indis de les colònies americanes. Sembla que al Parlament de Londres circulà la idea de crear una reserva a l’oest del riu Shannon –desplaçant allí els nadius irlandesos– i repoblar Irlanda amb britànics. Tanmateix, la inscripció de candidats-colons hauria estat, previsiblement, força insuficient. Així que es creà una estructura extractiva. La Terra propietat de terratinents britànics, molts dels quals vivien a la Gran Bretanya i delegaven la recaptació de les seues rendes a intermediaris que llogaven parcel·les a arrendataris irlandesos. A l’esglaó més baix de la cadena els camperols sense terra que, en règim de servitud, treballaven els latifundis i eren permesos de construir-se una cabana amb un petit terreny on conrear per la seua pròpia subsistència. Similar als ilotes espartans… i principals víctimes de la Gran Fam. Seguirem.
(1) Concedida per l’únic papa anglés de la història, Adrià IV. Encara hui en dia es debat sobre la seua autenticitat. En qualsevol cas Enric II la feu servir.
