És que no podíem viure així. Vivíem encastats… o també podem dir-ne estrets, en el Cap i casal del Regne, reconegut com el de les glòries de la Mediterrània en el segle XV.
Aquella massa de cases envoltades de muralla semblava una botifarra a punt d’esclatar. El mal va ser que van haver de passar uns segles més fins que per fi un distingit polític va decidir que calia enderrocar-la, i per això va convocar tots els ciutadans a contemplar com assolaven les muralles de la ciutat per a donar pas a la seua expansió més enllà. Diuen els entesos, o siga, els historiadors i alguns afeccionats a contar històries, com jo, que ves a saber si són certes, que la gent es trobava entusiasmada amb aquella decisió, tant que s’aplegaren en massa a contemplar com una colla d’obrers de vila en l’atur a causa de la crisi del tèxtil, necessitats de paga i armats amb pics, pales i amb ganes de carregar-se tot allò que es posara per davant, anaven a descarregar la ràbia continguda de setmanes en aquelles pedres ancianes estimades, tot, per la manca de pa i mortadel·la que facilitar als seus fills.
Així és que el governador civil de torn, al segle XIX, el que havia tingut la brillant idea de llançar-les a perdre, va ser el que va donar l’avís de començar la gran croada contra aquelles parets històriques, emblemes de la nostra història com a regne i, sense voler, cinturó estrenyedor de la ciutat, que necessitava respirar, estirar les cames i veure l’horta -pobra horta, el que li esperava!-, davant de casa mentre prenia un barrejat o una orxata. I així va ser com la ciutat més culta, emprenedora en tot art, artesania, indústria i festes. La ciutat, amb una història única en tota la Mediterrània durant el segle XV, per davant de Barcelona, va emprendre, en el segle dels invents, el reguitzell de destrucció de monuments a major glòria i orgull dels insignes senyors de la burgesia. Fet, això de destruir monuments, edificis singulars i barraques populars, que no se n’ha aturat. I damunt a tota eixa colla els han edificat un monument, o els han nomenat fills predilectes de la ciutat o els han dedicat un carrer amb placa metàl·lica inclosa, retolada en valencià, sí, tu, en valencià, cosa que ells ni el coneixen.
La qüestió és que, a poc a poc, aquella ciutat pintada i fotografiada per reconeguts artistes vinguts de països europeus, com dic, a poc a poc va anar expandint-se i a poc a poc va anar carregant-se aquella horta que albirarien, el que quedara d’ella, des del balcó de casa, gràcies a la idea tan brillant que havien tingut.
Així, la ciutat va anar ocupant espai i engolint-se pobles del voltant, que fins aquells moments vivien tan tranquils, tocant la guitarra a la porta de la barraca o a l’alqueria mentre cuinaven una paella i mentre aprofitaven per a contar acudits o xarramentes sobre el Tio Pep de l’Horta, la Pilona o el Nel·lo Bacora.
El Micalet, la torre típica-històrica, emblema de l’orgull valencià, des de dalt o veia tot i contemplava amb tristesa com la ciutat, ja en ple segle XX, experimentava una expansió exagerada, tant que la gent va passar de viure en els carrers del, bon dia, Boro, com va la família? Escolta Amparo li dius al fill de puta del teu marit que li espere a la taverna a fer-se un tallat, o “Visantiiiiiiiiin”, puja a dinar, que ja és hora, al tràfec de cotxes, motos, autobusos i patinets, oblidant-se d’aquella bella i dolça ciutat que enamorava a qualsevol que la coneixia.
Va créixer la ciutat amb aquelles torres altíssimes. Aquelles avingudes que no s’acabaven mai. Aquells sorolls, fums i crits… també grinyols.
Recorde la frase que va expressar un famós dissenyador i urbanista quan va emprendre la iniciativa de la construcció del primer tram del Parc del Túria, i que va dir, que en aquesta ciutat els carrers acaben en l’horta i, que això és únic al món.
I és molt cert, els carrers acaben en l’horta, per això, per a paréixer com una ciutat moderna, com les més lluïdes del món, hi necessitem carregar-se-la per a ser com totes les altres: una ciutat-metròpoli i futurista en la qual els seus carrers acaben en dipòsits de cotxes rovellats, femers pudents i depuradores de caca.
Això és perquè interpretarem malament l’opinió d’aquell savi!! Els interessos econòmics, clar!. Hi poden més que la poesia.
I així, arribem al present.
Actualment, és una ciutat que conserva el que s’ha pogut salvar gràcies a l’impediment dels seus grups socials que han lluitat per conservar-la, basant-se en allò que reberen dels seus pares; si no ara seria un munt d’autopistes i asfalt. Sense originalitat. Sense personalitat. Sense gust.
Acabe Excel·lentíssims Senyors del Buldog i la grua. No vull finalitzar aquesta crítica sense advertir a les altres ciutats i pobles del meu País: no ens continueu imitant. Pareu les possibles devastacions que heu emprés i torneu a ser originals i úniques. La nostra història s’ho mereix i el futur ens observa.
Gràcies, Senyores i Senyors, per la seua atenció. Passe la paraula a l’alcaldessa i presentadora d’aquesta conferència, na Desídia Progrés Equivocat.
