A Alberto Moya Lledó i Encarna Ribes Alventosa
Pere tornava amb el seu avi del camp, s’havien alçat enjorn, un desdejuni cordial, havien agafat les eines i havien emprés el camí. La rosada blanca besava els tarongers, cada plançó jovial, els nouers altius i les regadores curulles. Havien polvotitzat el camp, honrat la terra dels ancestres, empolainat la sang de tota l’estirp. Acabada la tasca tornaren al poble per travesses: Fentina, Tarragona, el Capusset… el cansanci els emparava abans d’entrar a la llar on els esperava l’àvia amb la taula parada. Tot l’estiu durà la rutina, alçar-se al trenc d’alba, desdejunar i començar la tasca. Pere havia de tornar a ciutat, deixar enrere els carrers estrets i solitaris, el cant dels ocells i la tranquilitat del poble. En estiu tornava al poble, a casa dels avis i pensava que açò ja mai acabaria. Poble-ciutat-ciutat-poble, un caduf d’una sénia que representava la vida fins llavors. Un pitxer de flors caigué al terrra, l’àvia havia ensopegat i caigué un bac. El pas dels anys es feia partícip, l’avi ja no podía agafar la bicicleta, huitanta anys i sempre la mateixa cantarella: “quina vellea m’espera” al remat, la vellea havia arribat, cada vegada eixia menys i de mica en mica anava apagant-se. El record de la infantesa del seu nét, tindre’l al braç i vore’l riure, el Nadal plegats i tots vora la llar. Arribà el dia, tots els fills i els néts omplien la cambra, Caminero havia marcat un gol, foren les últimes paraules que em digué. L’avi se n’anà per no anar-se’n ja mai i restar en eixa casa i cadascun dels seus estris.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
