Demà, 9 de març, commemorarem els seixanta anys de la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants Universitaris de la Universitat de Barcelona (SDEUB), més conegut com la “Caputxinada” i que es va celebrar a la sala d’actes del convent dels caputxins de Sarrià, a Barcelona, del 9 a l’11 de març de 1966. En aquesta assemblea hi participaren uns 500 estudiants, una vintena de professors, a més d’artistes, periodistes i intel·lectuals catalans, entre ells, Jordi Carles Guardiola, Jordi Rubió, Salvador Espriu, Joan Oliver, Antoni Tàpies, Manuel Sacristán, M. Aurèlia Campmany, Ricard Salvat, Carlos Barral, José Agustín Goytisolo o Agustí Pons.
Va ser el professor Manuel Sacristán l’autor del Manifest, “Per una Universitat democràtica”, un text que va ser llegit al convent dels caputxins de Sarrià, quan encara la policia no havia arribat (ni havia assaltat violentament el convent), tal com ho recull el periodista Agustí Pons al seu llibre, “Comunistes, catòlics i cia”.
El Manifest va ser signat per estudiants, catedràtics i per moltes altres persones interessades en la problemàtica universitària. El text del professor Sacristán, com no podia ser d’una altra manera, reflectia les idees de canvi dels universitaris, que apostaven per una Universitat democràtica. Com diu Agustí Pons, “llegir hui el Manifest, no perd ni un gram de la seua importància. A l’inrevés, apareix com el document inspirador de la universitat actual, la de després del franquisme, tant en els seus aspectes més positius, com en aquells que, els ulls d’ara, ens poden semblar més discutibles, o més necessitats de canvis”.
El Manifest, com ha dit Agustí Pons al llibre esmentat abans, apostava per “una universitat que respecte la llibertat d’expressió, de funcionament plenament democràtic i d’alta exigència científica”. Un dels paràgrafs del Manifest, defensava que la universitat havia de “prendre en les seues mans, la causa de la llibertat de la cultura i inserir-la en l’ampli horitzó de la lluita per la llibertat, dins la societat espanyola”.
El P. Joan Botam, frare caputxí i superior del convent de Sarrià, va frenar la policia, encapçalada pel terrorífic comissari valencià, Vicente Juan Creix, que volia acabar amb aquella reunió “clandestina”. El P. Botam també es va enfrontar al governador civil franquista, Antonio Ibáñez, que volia que els entregara aquells estudiants.
Al llibre, Mirada de pau. Joan Botam, memòries, aquest caputxí explicava la conversa amb el governador: “Jo vaig ser contundent: mire, li vaig dir, jo no compliré el que vostè em mana i no trauré aquesta gent del convent, perquè són els nostres hostes”.
El P. Joan Botam, un frare defensor dels drets humans, es va encarar amb les autoritats franquistes “per, en nom de la llibertat, protegir, no només la cinquantena de frares que vivien al convent, sinó també els cinc-cents estudiants que teníem acollits”.
El setge i el posterior assalt al convent amb què es va acabar la “Caputxinada”, va originar una carta de protesta per l’entrada violenta de la policia als caputxins de Sarrià. A més, els abats i els provincials dels Ordes Religiosos de Catalunya, van firmar un document per recolzar l’acció d’aquest caputxí, defensor de la llibertat.
Des del diari Arriba i els altres mitjans del “Movimiento”, es va difamar la “Caputxinada”, però amb aquest gest del P. Botam, a Roma es van adonar que el que s’havia fet als caputxins de Sarrià, ja havia passat abans a Itàlia, on els membres de la resistència també s’havien amagat en convents i esglésies.
Com explicava l’escriptora Montserrat Roig, “els tres dies de març (que va durar la tancada) van ser una illa de llibertat i de democràcia. Va ser la primera manifestació ciutadana d’una societat ferida, que començava a perdre la por”.
Les detencions i tortures d’estudiants, després de la “Caputxinada”, van originar una manifestació de protesta d’uns cent capellans, que van anar des de la catedral de Barcelona a la comissaria de la Via Laietana, i que van ser tractats a colps de porra per la policia. Fins i tot alguns d’ells van ser condemnats a presó.
L’Església Catalana, en el seu compromís per la llibertat i la democràcia, es va enfrontar al franquisme amb la “Caputxinada”, un esdeveniment precedit per altres accions de protesta, com la fundació de CCOO, el 20 de novembre de 1964 a l’església de Sant Medir de Barcelona, o uns anys més tard, amb la creació de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí de Barcelona, el 7 de novembre de 1971 o, encara, amb la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, el 1970, en protesta pel judici de Burgos.
Ara fa seixanta anys, acollits pels caputxins de Sarrià, i pel seu superior, el P. Joan Botam, la “Caputxinada” mostrava la imatge d’una Església compromesa amb la lluita per la democràcia i per la llibertat. Una Església que, fidel a l’Evangeli, denunciava l’opressió i la repressió del Règim autoritari franquista.
Aquella Església, que hui molts enyorem, amb sintonia amb el Concili Vaticà II, no es va mantindre “neutral”, ni va mirar cap a una altra banda, davant l’absència de llibertat i la repressió d’un estat autoritari, sinó que, amb fermesa evangèlica i llibertat d’esperit, va apostar i defensar els Drets Humans i la democràcia, tal com va quedar palès amb la “Caputxinada” de 1966.
Precisament, divendres passat va morir un d’aquells sacerdots compromesos amb la llibertat i empresonat pel Règim de Franco: Joan Soler, el capellà del barri del Poble Nou de Barcelona, conegut pel seu compromís social i per acollir, en ple franquisme, gent que fugia de la repressió de la dictadura. Tot un exemple, com el P. Joan Botam, d’una Església compromesa amb la justícia i la llibertat.
