«El costat correcte de la història», sempre és el nostre. Ho és perquè el discurs performatiu és infal·lible. És la nostra coartada moral per continuar el nostre activisme, majoritàriament clickactivisme, o dit de forma més ofenedora però ben descriptiva, activisme de sofà. Ús compulsiu de hashtags, desenes de likes a publicacions alienes, una bandera al nostre perfil en xarxes… Tot ajuda a reduir la dissonància cognitiva i ens permet sentir-nos coherents amb els nostres principis, ens autoritza a assenyalar als que no comparteixen la nostra posició, i totes dues coses juntes ens regalen una agradosa recompensa dopaminèrgica immediata.
Però res d’això de triar bàndol, no és nou. De fet, ve de lluny. A Cambodja, els Khmers rojos, responsables de la mort de prop de dos milions dels seus conciutadans, eren dirigits per huit intel·lectuals francòfons, cinc ensenyants, un professor universitari, un funcionari i un economista. Tots formats a Occident en la dècada del 1950, majoritàriament a la Sorbona, on van assimilar el pensament de Sartre, sobre «la violència necessària» com a camí per a fer triomfar les seues idees.
Sartre deia: «Un règim revolucionari s’ha de treure de sobre un cert nombre d’individus que l’amenacen, i jo no veig altre mitjà que la mort. D’una presó sempre se’n pot sortir». Bertolt Brecht, sobre els afusellats a Moscou considerava que «com més innocents són, més mereixen ser afusellats», i Bernard Shaw pensava que «Stalin serà rehabilitat per la posteritat, com ho han estat Voltaire i George Washington». I amb ells, gran nombre dels que han estat considerats «intellectuels engages». Els bons, els nostres, els que estan al costat correcte de la història.
De Bertrand Russell se cita sovint aquella frase d’«el problema del món és que els estúpids estan segurs de tot i els intel·ligents plens de dubtes». No semblava dubtar gaire quan el 1930 afirmà tot ufà, que: «la Gran Bretanya s’hauria de desarmar, i, si els soldats de Hitler ens envaïssin, nosaltres els hauríem d’acollir amistosament, com a turistes; i ells perdrien així la seua rigidesa i podrien trobar seductor el nostre mode de vida». No sé dir «sembla un pla sense fissures!» en polonés.
En tot cas, un pla que ha amarat de forma evident l’ADN d’una certa esquerra ben pensant i bonista, que no obstant això i en flagrant contradicció amb el seu proclamat humanisme, continua fascinada amb règims totalitaris, que defensa amb arguments delirants de respecte a la llibertat, o què sé jo! Sovint més per autoodi a allò que Occident i les democràcies liberals signifiquen, que no pas per la voluntat de viure en alguns règims que defensen. Fascinació intel·lectual, comoditat material, contradicció intel·lectual.
I val més no dur-los-hi la contraria, per argumentada que esta intente ser, i encara que es mantinga en la lícita pretensió de disputa factual, perquè des d’aquells mitificats (i cada cop més equívocs i decebedors) seixanta, i les idees sobre el tàndem conceptual saber-poder de Foucault, el debat és impossible i la cerca de la veritat objectiva, un desideràtum, una vana aspiració. Perquè afirma l’inefable Foucault, el gran defensor occidental del règim teocràtic de Khomeini, que les nostres conviccions ideològiques són el producte de la nostra identitat, d’on es dedueix que qui qüestiona el saber al qual la nostra identitat (nivell social, entorn, ideologia, formació…) ens ha donat accés, ens ataca personalment. Jo ho patiré a xicoteta escala després de publicar esta opinió. Ja m’ha passat abans. Té a vore amb el concepte benhatmía del panòptic, que ell desenvolupà.
Crec amb Pascal Bruckner, que bona part de l’intel·lectualisme occidental ha acabat criticant excessivament els valors occidentals, la modernitat, les aportacions científiques i culturals, i especialment el seu paper històric, minvant la capacitat d’Occident de defensar-se intel·lectualment. Tanmateix, supose que tot això és igual, perquè un comediant ha dit en una entrega de premis, que «estem al costat correcte de la història», però això és una altra història.
