Sergi Tarín / València.
Per jerarquia, oportunisme i solidaritat. Una solidaritat de casta política. Eixes són les màximes de l’estratègia coordinada de les defenses en el cas Cooperació. Una evidència que ha estat rutina durant la declaració la setmana passada dels sis acusats de la cúpula de la conselleria saquejada. Calia protegir la cúspide, és a dir l’exconseller Rafael Blasco, un conill amb immortalitat de gat, còmode sempre que estiga en un palau, tot i que siga el de Justícia. “Blasco era el més transparent”, “un polític ferm i exigent” fins, de vegades, “semblar insuportable”. És la lloa que ahir li llançà el seu excap de gabinet, Xavier Llopis. Imputat de rebot, a ultimíssima hora, molts apostaven que parlaria amb el ganivet i no tant des del gabinet. Però les docilitats estaven pactades. I, a més, hi ha la por. No deu ser gens fàcil declarar amb qui ho ha estat tot en la política valenciana respirant-t’hi al bescoll.
Siga com siga, cada alt càrrec s’arrapa al seu personatge fins fer-ne pus. El subsecretari Alexandre Català defensà l’excel·lència d’un projecte que, si fora legal, no deixaria de ser una insuportable vergonya. ¿Com pot aprovar una conselleria de Solidaritat, amb diners públics, una subvenció d’1,6 milions per millorar les condicions de reg al nord de Nicaragua i enviar-hi només 43.000€ tot derivant la resta a l’adquisició de pisos i garatges i al pagament a empreses sense cap participació? Això ho defensa Català, qui durant la declaració es dirigí als jutges com a professor de Dret Constitucional i expert en el Tribunal dels Drets Humans. “Estic marejat”, “estic superat”, “hi ha preguntes que cansen de només preguntar”. Minuts abans havia presumit d’intel·lectual: “Vaig donar llum a 10 lleis, a més de decrets i propostes legislatives”. Victimisme i egolatria, dos extrems de la supervivència.
Per la seua banda, Josep Maria Felip, atàvic cadell de Blasco pel tobogan de la Història, de la lluita antifranquista a la banqueta dels acusats per clavar mà a la butxaca dels pobres. Un polític professional de segon esglaó, de vida burgesa a l’Eixample i terminologia cortesana. “Vaig firmar el que me portaven les meues ordenances dels estables del Palau de Sant Nicolau al Palau de la plaça del Pou”. El pou, metàfora indiscutible del lloc adequat o de la profunditat de la ignomínia. Com a bon actor de repartiment, Felip feu ús i abús d’impudícies. Sovint es queixava que la seues fotos aparegueren en les portades de l’escàndol durant la instrucció, però no dubtà de col·locar dona i filla en la primera i dolorosa bancada del públic. “Vam desplegar els expedients en una taula de cristall”, “ens reuníem amb les portes obertes”. Una elemental tècnica de publicista que ven el producte de la transparència amb oferta dos per un.
I tots, tots a una derivant delictes i faltes en els subalterns. Teresa Clemente, Amparo Ortiz, Segio Aguado o Francesca Codina. Tècnics, funcionaris de carrera, peons del joc brut per compliment obligat. Germans cosins de presentadors i periodistes de Canal 9 que, crucifixats en les fustes de l’ERO, udolen al PP: “¡Pare, perquè m’has abandonat!”. L’actitud de Blasco i la seu tropa amb els seus funcionaris la describí Borges com a infàmia i en feu antologia.
També hi ha l’anex lletrat d’Augusto Tauroni. El seu advocat, José Vicente Gómez Tejedor, qui proposà violar la diputada de Compromís Mireia Mollà com a càstic per la tasca fiscalitzadora, s’ha afegit al grup de la defensa. Un equip que comanda Javier Boix, que ja assistí Blasco a principis dels 90 quan l’acusaren d’irregularitats en la venda d’uns terrenys públics, cosa que li suposà l’expulsió del PSPV. Boix és un progressista, això diu i diuen, que va aconseguir que Camps no fora condemnat i que Carlos Fabra disfrutara d’una dècada de parèntesi processal. Tot ben pagat. Junt a ell, per exemple, hi ha Francisco de Tomás, advocat de Felip, que va representar a la Unió de Consumidors, és a dir al PSPV-PSOE, en el cas Fabra. El mateix PSPV-PSOE que volia personar-se en el cas Cooperació en contra de Felip. Pura metafísica de l’esquizofrènia. O més senzill: teoria de la hipoteca i del pa dels fills a l’estil RTVV, per insistir en les impureses més contemporànies.
I, finalment, hi ha la defensa de Marcial López i Josefa Cervera, de Cyes, la carnalització del saqueig. Eixa és la marca que va concórrer a les subvencions de 2008. Darrere hi havia Tauroni i la seua empresa Arcmed. López i Tauroni van dissenyar la substracció al nàutic de Canet d’en Berenguer, on el de cognom d’esqual tenia un vaixell en reparació. La tècnica, segons les acusacions, és tan vella com el sentiment de la mala fe: aprofitar amistats influents i amb influx sobre la caixa pública per fer-ne repartiment. Això a València s’ha convertit en disciplina. I López en té raó quan diu que presentà un projecte a cara descoberta on deia que anava a espoliar. “Fins a 20 vegades vaig especificar quants diners anaven a la compra de pisos i quans a Nicaragua”, assegurà divendres. I no és exageració. 20 vegades en diversos documents de formulació, reformulació i tancament. També diu que el pacte amb Tauroni era un projecte de tres anys. És a dir, que aspiraven també a les subvencions de 2009 2010, que destinarien “íntegres a Nicaragua”, però que no pogué ser degut a què la conselleria ja no els donà ni un cèntim. El rostre de fàstic del fiscal, Vicent Torres, fou la millor contestació.
Però si tot judici precisa el seu moment de patetisme, este es visqué amb la declaració de Josefa Cervera, parella de Marcial López, qui li pagà de la subvenció més de 15.000€ per canviar el tipus i grandària de lletra de 90 temes amb 200 pàgines cadascú. Una tasca que qualsevol processador de textos fa de manera automàtica. “Sé que no és un treball difícil de realitzar, però sí de de fixar-s’hi molt”, declarà amb veu d’infanta enamorada. I en els ulls de tots, fiscals, defenses, jutges i públic, brollà un bri de d’inexplicable misericòrdia. Ja se sap. És la mínima pietat entre espècies enfrontades al bell mig de tot ecosistema putrefacte.
