L’avís taronja per les pluges ha forçat la suspensió de la major part dels actes programats per a hui, 9 d’Octubre, en un bon grapat de comarques valencianes, també al Cap i Casal. Ahir mateix, la Comissió 9 d’Octubre desconvocava la manifestació de la vesprada, que havia de fer el recorregut habitual sota el lema «País Valencià: terra i dignitat».
Per la banda que em toca, des de Joves d’Acció Cultural del País Valencià havíem organitzat un dinar de germanor a l’Octubre CCC que, malauradament, hem hagut de cancel·lar, al qual s’havien inscrit una norantena de persones, la majoria militants d’entitats cíviques, sindicals i polítiques molt diverses, amb la intenció d’assistir més tard, totes juntes, a la manifestació. Enguany no ha pogut ser. Però la iniciativa perdura i, amb una miqueta de sort, l’any que ve ens podrem aplegar a casa nostra, que també és casa vostra: el número 12 del carrer de Sant Ferran, això és, l’antic edifici El Siglo.
La bona qüestió és que, en el dinar, jo us havia de parlar. Us havia d’explicar per què havíem volgut ajuntar tants col·lectius i tan diversos en un lloc tan simbòlic per al nacionalisme. Em tocava fer el sermonet, en definitiva. I, com que no l’he pogut fer en persona, he pensat que potser pagava la pena deixar-lo per escrit, ni que siga en forma d’un xicotet article d’opinió. Perquè sí, enguany també havíem d’omplir els carrers de València. Sí, pel nostre país. Sí, amb dents i ungles. Sí, un any més. I us ho diré amb un exemple.
Dimarts, a la facultat, el professor de literatura catalana de l’Edat Moderna ens va fer llegir un passatge dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig, una obra del segle XVI ambientada en aquesta ciutat de l’Ebre i escrita per un tortosí. Dos nobles, Lívio i Don Pedro —aquest últim, valencià—, i un burgés, Fàbio, hi exposen una sèrie d’idees al voltant de la llengua catalana, el seu ús i el seu prestigi, tant al Principat de Catalunya com al Regne de València, en un context d’irrupció primerenca del castellà en la Cort i entre alguns literats. Els tres interlocutors justifiquen la unitat idiomàtica amb les conquestes de Jaume I, la de València i la de Mallorca, cosa que els aprofita per a rememorar les glòries passades, medievals, de Catalunya —més enllà de les fronteres del Principat—, tant en l’àmbit polític com en el lingüístic. Un passat gens remot que contrasta bona cosa amb l’hegemonia castellana del Cinc-cents:
Lívio: […] d’aquí ve l’escàndol que jo prenc en veure que per avui tan absolutament s’abraça la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloc a aquest abús los magnànims reis d’Aragó.
Don Pedro, que ve de València i està de pas a la ciutat, se suma de seguida a la denúncia d’aquesta situació «escandalosa», que, segons afirma ell mateix, és encara més greu al seu regne:
Don Pedro: No estic mal amb lo que diu, que cert ja comença de passar la ratlla aquest abús, tant i més que ací, allà en València entre nosaltres. Jo tindria per bé que es consideràs per tots açò.
Però el més interessant de tot, o, si més no, el motiu pel qual he volgut comentar la lectura del fragment, és la resposta que dona Fàbio a aquesta última intervenció de Don Pedro. A parer d’aquell, la discussió sobre la reculada del català, que llavors només afectava l’entorn més pròxim a la Monarquia Hispànica, és una qüestió «supèrflua», ja que no hi ha una manera prou accessible i eficient de resoldre-la, almenys d’acord amb el seu raonament eminentment pragmàtic i materialista —no debades, aquest personatge és l’únic que pertany a l’estrat social burgés—:
Fàbio: Jo tinc per impossible lo remei i, per ço, serà supèrflua la consideració que diuen, senyor Don Pedro, i ja més superflu lo comprès i lo cap […].
Doncs bé, arribats a aquest punt, amb l’exemple contat i l’article a punt de concloure’s, és hora de plantejar-se la pregunta de rigor: què en podem extraure, de tot plegat, els valencians i les valencianes —i, no cal dir-ho, tota la població catalanoparlant— del segle XXI? Jo crec que se’n poden fer, bàsicament, dues interpretacions contraposades: o bé entenem que el remei és una quimera inassolible des de fa quasi cinc segles, com ja ens advertia Despuig, en boca de Fàbio, als seus Col·loquis —i per això encara ens toca bregar contra la imposició cultural, lingüística i política castellana, que ens acaça com una fatalitat del destí, inevitable i tràgica—, o bé assumim el fet que, contra les previsions d’aquesta (im)postura derrotista, el País Valencià encara s’expressa en llengua catalana, exigeix sobirania i, en conseqüència, té més motius que mai per a cridar ben fort per la seua dignitat, per la seua terra i pel seu futur.
En Joves d’Acció ja hem triat: el remei és possible, hi és, i sou tots vosaltres.
Yago Carrilero és secretari general de Joves d’ACPV
