Fa anys vaig patir una relació de violència de gènere que va provocar que, a causa del maltractament psicològic sofert, m’obsessionés amb el meu pes i el meu cos des quasi el principi d’aquesta relació.
Com a conseqüència d’aquest fet i d’una vida al voltant de dietes per a combatre el sobrepès des de ben menuda, vaig prendre l’absurda “decisió” que havia d’intentar reduir al màxim la meua ingesta i intentar rebaixar de pes costés el que costés i buscar alguna manera per expulsar l’aliment quan no podia evitar ingerir alguna cosa.
Un clic al meu cap va fer que teclegés a l’ordinador com provocar-me el vòmit. Milers de blocs van aparèixer. Vaig entrar a un d’ells i vaig sentir-me arropada. Sentia que les idees que tenia al meu cap no eren dolentes, milers de persones estaven pensant i fent el que jo volia fer. No vaig dubtar ni un segon a unir-me a un dels grups de WhatsApp que es promocionaven als comentaris. Jo volia ser com Ana.
En aquelles pàgines parlaven de l’anorèxia i la bulímia com dues amigues, dues princeses. Les princeses Ana (anorèxia) i Mia (bulímia). Hi havia (i hi ha) manaments, rituals, cartes d’Ana. Vist des de la maduresa que dona la vida, és com una espècie de secta.
Si bé és cert, més que als blocs, la via que més em feia sentir part d’aquella comunitat era el grup. “Wonderland”, així s’anomenava, deia a la seua descripció, que formàvem una família guiada per Ana i Mia i que no havíem d’ocultar cap preocupació i que qualsevol truc per a no menjar, vomitar, dietes que ens funcionaren, havíem de compartir-les. Al llarg dels anys, ja les vaig sentir com a família, elles em comprenien d’una manera dolenta.
Als anys, seguint amb aquella parella, vaig ser diagnosticada d’anorèxia atípica, que com es pot imaginar, és més difícil de detectar i igual de difícil de sortir-ne. Vaig rebre en un primer moment assistència psicològica i psiquiàtrica dues vegades al mes. Ningú em va proporcionar nutricionista ni cap altre recurs.
La psicòloga que em va atendre va voler posar-se en contacte amb l’equip psicològic de l’institut on estudiava, per tal de fer un seguiment millor del meu cas. Per a sorpresa meua, la solució d’aquell centre educatiu de la Costera va ser oferir-me un canvi de centre educatiu més a prop de casa. La seua no-implicació va fer-me dubtar de la capacitat dels centres públics per ajudar els seus estudiants.
Al poc de canviar-me de centre, vaig desmaiar-me a classe. La desnutrició era enorme i la depressió i ansietat desenvolupades eren bastant greus. La decisió dels especialistes d’urgències va ser internar-me a una planta psiquiàtrica comuna i no especialitzada en trastorns de la conducta alimentària. I com havia d’anar a una clínica especialitzada si tot just no n’hi ha al nostre Estat? I molt menys públiques o cobertes per l’assegurança privada.
Vaig ser internada en primer moment a l’Hospital Valencia Al Mar, amb altres companys i companyes amb malalties mentals i especialistes que ben poc sabien de la meua problemàtica. Sols m’obligaven a menjar i a pintar mandales, arribaren, fins i tot, a alimentar-me artificialment per a nodrir-me. Menció especial, per al psiquiatra que em va atendre i que va fer tots els possibles per aconseguir-me un especialista en el meu tractament.
Després de tota la meua experiència com a pacient de porta rotatòria d’aquesta malaltia em faig diverses preguntes: per què no hi ha recursos públics per a tractar malalties que ens maten? Per què aquests blocs que fan apologia de l’anorèxia i la bulímia no són il·legals al nostre Estat? Per què l’Estat no posa a disposició dels malalts els recursos que ens fan falta? Per què si el Defensor del Menor veu els blocs pro-Ana i Mia un perill, no es fa des del govern res per eliminar-los?
La resposta per a mi és ben clara. No interessa. És un virus que dona molts diners a la sanitat privada i del que ben poc es parla. Espere que ben prompte algú trasllade la necessitat de combatre aquestes malalties als organismes competents i que s’incrementen els recursos necessaris per a poder erradicar-les sense la necessitat de ser milionaris.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
