La Comissió d’Ajuda al Refugiat (CEAR-PV) i la Unió de Periodistes Valencians (UPV) destaquen, en la presentació de l’informe «Sense tòpics», que la crisi ucraïnesa ha descobert que aplicar una política d’acollida humanitària i una bona cobertura mediàtica del drama humà, no només és possible, sinó que tampoc implica cap dels perills que esgrimeixen els opositors a obrir les fronteres.
Amb l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, la unió Europea va demanar l’aplicació de la Directiva 2001/55 sobre acolliment de refugiats, una norma que, malgrat tenir més de vint anys, no s’havia aplicat mai. El govern espanyol no només va implementar-la de forma immediata, sinó que el consell de ministres fins i tot la va millorar. Es van habilitar quatre centres especials de Recepció, Atenció i Derivació (Credade) de refugiats ucraïnesos i es va ordenar a totes les comissaries accelerar aquest tipus de tràmits. Resultat? En 24 hores, qualsevol refugiat ucraïnès tenia concedida una protecció temporal que li permetia treballar, estudiar, buscar habitatge o accedir a ajudes en territori espanyol. Fins a 150.000 persones que fugien de la guerra s’han acollit a aquesta mesura, 35.000 de les quals al País Valencià. Al conjunt de la unió Europea en són pràcticament vuit milions.
Per a Jaume Durà, responsable de l’equip jurídic del CEAR-PV, aquests fets demostren que «amb voluntat política es poden acollir refugiats, ja que no hi ha impediments tècnics, materials o jurídics que ho impedisquen» i es felicita per la ràpida actuació de les autoritats, tant europees com espanyoles, valencianes o municipals. La seua demanda és que s’apliquen els mateixos criteris en altres crisis i conflictes. «Des de CEAR ja vam demanar l’aplicació de la Directiva 2001/55 quan la guerra de Síria, quan el nombre de desplaçats era molt menor, i també demanem que s’aplique a la gent que fuig d’altres guerres com les de Sudan o Mali». Bona part dels morts per la policia marroquina a la tanca de Melilla el passat mes de juny provenien d’aquests dos països.
El cas ucraïnès, a més, també ha demostrat que és possible per als països europeus acollir grans números de refugiats sense que això supose la saturació dels seus serveis públics o que implique cap increment de les taxes d’atur.
No totes les guerres són iguals
L’informe «Sense tòpics», elaborat per la periodista Laura Escartí, també ha analizat l’impacte i tractament informatiu de la guerra ucraïnesa. Durant la presentació de l’informe es va insistir que que aquesta no va començar en febrer passat, sinó que és un conflicte que s’allarga des del 2014, després de les protestes del Maidan i l’intent secessionista del Donetsk i Lugansk. No va ser, però, fins a la fase actual de la guerra –amb la intervenció directa russa el 24 de febrer d’enguany- quan es multiplicà l’interès mediàtic. En els primers vuit mesos d’invasió s’han publicat 883.956 notícies en 1.250 portals de mitjans de comunicació de tot l’estat espanyol. Per a fer-se una idea, durant els primers vuit mesos de la guerra de Síria en van ser 83.110. «Aquesta és una guerra que ha eclipsat i tapat informativament la resta de conflictes que hi ha al món i que, si abans ja tenien poca cobertura, ara encara menys», explica Escartí. Entre el 24 de febrer i el 24 d’octubre del 2022, del gairebé un milió de notícies publicades sobre els set principals conflictes bèl·lics actius en aquest moment, el 89% corresponien a Ucraïna, mentre que Síria i Afganistan en tenien poc més del 3%, Palestina l’1,7, Mali l’1,4 i Etiòpia i el Iemen per sota de l’1%.
Escartí també va destacar que «des d’un primer moment s’ha tractat de vendre la retòrica que uns són els roïns i els altres són els bons, encara que en realitat tots els bàndols han comès crims de guerra, han tancat i censurat mitjans de comunicació i han blanquejat les seues organitzacions d’extrema dreta mentre s’acusaven mútuament de nazis». La discrepància amb el relat majoritari ha estat sovint acusada de «proputinista», tal com li va passar fins i tot a Amnistia Internacional.
«La primera víctima de la guerra és la veritat», recorda Escartí, i a l’informe es posen com a exemple les declaracions de l’alt representant de la unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, quan va dir que «a més de conquistar un espai, necessitem conquistar les ments (…) la comunicació és el nostre camp de batalla».
En el capítol de bones pràctiques, l’informe destaca la cobertura «respectuosa i humanitzadors» dels refugiats. Un tractament que, segons Escartí demostra que «els mitjans saben fer-ho bé, quan volen» i va animar-los a «aprofitar l’experiència» en futures crisis humanitàries.
