Ara fa dos anys i mig que un jutjat va decidir que en una escola catalana, concretament la de Turó del Drac de Canet de Mar (Maresme), havia d’impartir un 25% de les hores lectives en castellà a petició d’una sola família. El jutjat, com la família, no es va basar en criteris pedagògics o lingüístics per a imposar aquesta mesura que els tribunals posteriors han anat ratificant davant els recursos interposats. Els arguments per a imposar més hores de castellà a l’escola catalana tampoc obeïen al desig d’una majoria, que és el que teòricament busca el president valencià, Carlos Mazón, amb la seua llei de «llibertat educativa».
L’únic que buscava la justícia espanyola a Catalunya, tal com també busquen PP i Vox al País Valencià, és que els alumnes donen el màxim nombre d’hores possibles en castellà en detriment exclusivament del valencià/català. Ara, el Tribunal Superior de Justícia valencià s’ha sumat a aquesta ofensiva i ha ordenat a un col·legi del Puig (Horta Nord) a impartir un mínim del 25% de les classes en castellà. I el procediment ha sigut idèntic que el que s’ha seguit a Catalunya: una família denuncia i un jutjat en fa cas obviant la normativa pedagògica, el Consell Escolar corresponent i el criteri dels especialistes. Perquè el nacionalisme espanyol està per damunt de tot això: només faltaria!
Des de fa un any la justícia espanyola compta amb l’aliança incondicional del Consell, que culminarà una nova llei educativa per a fer retrocedir tant com siga possible el valencià a les aules, un dels àmbits fonamentals per a la normalització de la llengua. Aquest arraconament podria ser perfectament interpretat com a contrari al que disposen l’Estatut valencià, la Constitució espanyola i la legislació europea, que obliguen a protegir, a través de diferents articles, les llengües minoritzades. Però la justícia espanyola no sempre sembla disposada a obeir les lleis si del que es tracta és de protegir un bé de major importància, que és la idea que ells tenen d’allò que ha de ser Espanya. Una Espanya en la qual només caben ells, els castellanoparlants excloents.
La realitat actual és un altra ben diferent, ja que mai es preserva, per part dels òrgans judicials ni de cap poder públic, un 25% del valencià en cap àmbit de la societat on es fa tot en castellà, i les discriminacions lingüístiques són sempre per a les persones valencianoparlants. Aquestes discriminacions s’han convertit, en plena democràcia i per a vergonya del règim del 78, en un fet habitual en l’atenció que presten les administracions espanyoles a la ciutadania i també en alguns serveis públics de l’administració valenciana, com passa en la sanitat, en la justícia i a tot arreu.
