Joan Canela situa el seu nou llibre en la Barcelona dels anys noranta i el presenta com una aproximació literària a una experiència col·lectiva que, segons ell, s’ha explicat poc i sovint “des de fora”. L’escriptor i periodista publica amb Sembra Llibres “No deixis que el foc s’apagui” una novel·la travessada per l’activisme del moviment okupa, però també per la memòria íntima d’una generació que va aprendre a organitzar-se amb la desobediència civil i a conviure amb el conflicte quotidià.
Canela evita etiquetes tancades quan parla del gènere, tot i que admet que bona part del material prové de vivències pròpies. L’autor rebutja, d’entrada, el concepte d’autobiografia i prefereix una fórmula més simple: “Jo diria que seria una novel·la basada en fets reals”. La tria no és menor. El llibre juga amb personatges que es barregen, s’intercanvien accions i canvien d’origen perquè, com recorda, “allà es movia molta gent” i “no hi havia uns carnets”.
L’ambient del començament es recolza en escenes domèstiques que semblen inversemblants i que, segons Canela, van passar tal qual. Hi ha dos exemples del que el moviment era als inicis. Una veïna que apareix amb una truita i gent del barri que ofereix mobles o electrodomèstics abans de tirar-los. Aquest suport veïnal, diu, tenia a veure amb el fet que moltes cases ocupades estaven en runes i generaven problemes de convivència; l’arribada d’un centre social i cultural, en canvi, “evitava que algú es pogués fer mal” i reactivava el barri.
Canela descriu una evolució terminològica i política. El pas del “casal” al “centre social”, i d’una militància enfocada a l’activitat cultural a una ocupació amb vida quotidiana dins per protegir l’espai. L’autor reivindica, a més, que el moviment actual no és una còpia del d’aleshores, sinó una resposta a una emergència molt més dura. “Allò nostre d’abans… era Walt Disney, comparat amb el que hi ha allà. És de terror”, afirma, i assenyala els blocs recuperats pels sindicats d’habitatge com a expressió del present.
El relat no amaga el xoc amb els cossos policials. Canela ho diu sense matisos: “La relació era a bofetades”. L’autor recorda episodis de violència i intimidació, i apunta que el conflicte va deixar ferides duradores. El llibre, de fet, s’articula al voltant d’un retorn. El protagonista, exiliat al Brasil durant anys, torna a Barcelona. En certa messura la novel·la és el que va necessitar reconstrueix. Explica el que el va obligar a fugir, amb un misteri que sosté la intriga.
L’entrevista també obri una finestra a les tensions internes del moviment: el debat nacional, les diferències sobre l’ús de la violència i la convivència entre sensibilitats llibertàries, autònomes i independentistes. Canela introdueix el nom de Guillem Agulló dins la narració, tot i reconéixer que les dates obliguen a forçar el mecanisme literari. L’autor defensa que aquell assassinat va impactar especialment molta gent perquè va fer tangible una idea fins aleshores impensable, que “ens podien matar” per fer activisme.
Canela desenvolupa que no va escriure el llibre per “sanar-se”, sinó perquè sentia la necessitat de deixar constància d’una història potent que considera poc relatada. El repte, diu, era doble: recrear l’atmosfera de l’època sense artifici i aconseguir que el llibre interpel·le també qui no la va viure. L’autor demana retorn als lectors i convida a fer-li arribar opinions quan l’hagen acabat a través de xarxes socials.
