Tots hem insultat, mirant la tele o mirant les xarxes, eixos inútils que tenen poder i fan més mal que una pedregà. L’insult ens permet alliberar la ràbia i no tirar mà de la falç. Però, insultar en públic, i deixar-ho per escrit, es considera de mala educació. Es com si ofendre els incompetents, els lobotomitzats, ens rebotara i ens emmerdara a nosaltres.
Podem deixar de maleir els desgraciats que semblen insensibles al dolor que provoquen? Podem deixar de maleir els pocavergonya que no dimiteixen d’una càrrega que els afona, que ens afona?
Tirar-li merda al poderós maltractador és la mínima defensa de la nostra dignitat. Dir-li fill de sa mare al ninot que acabà fent-nos viure un enorme malson és una necessitat fisiològica que evita que rebentem. De manera que sí, que hui vull defensar el nostre dret, la nostra obligació, a insultar aquells que ens fereixen i se’ns burlen a la cara.
Sense eixa defensa no podríem dormir a les nits, com no haurien de poder dormir ells, i elles, si tingueren consciència del dany que han fet, i que continuen fent.
Com diu el saber popular: «No estan tots els que són, però sí són tots els que estan»
1. La primera rata política de claveguera estigué un any sense dimitir. Totes el coneixem per «molt imputable» i continua encenent-nos la sang en aprofitar-se’n de la protecció del seu partit i del seu amic, eixe «polític» que repetix com un lloro, o com una lloca, que «no hem de fer política»
2. La segona, que fa cara de mal bitxo, continua sense dimitir amb 10 morts a l’esquena i moltes paraules falses mentre portava la veu… de la indecència.
3. El tercer fletxa substituí el dels pàmpols i tampoc acaba de saber per on li cauen. El dia que s’inundaven els ferrocarrils valencians ell, també, estava lluint palmito. Per cert, farà un escrit el militar en descàrrec de la seua responsabilitat?
4. La barra de l’actual portaveu (des dels 22 anys amb sou públic) és gran: menteix més que respira. Tot un professional de les boles!
5. El següent trompellot promocionà d’educació (poca) a economia. En cap dels dos llocs ha fet un brot, ni amb jou, ni enrovinat. La seua trajectòria «il·lustra» els 23 anys de corrupció popular al País (perdó, Comú) Valencià.
6. El conseller de la sanitat pública és un «expert» en privatitzacions. La seua gestió és fàcil qualificar-la de marcianada, si no fora un costum que també afecta molts «listos».
7. Acabe de desfogar-me amb el producte local amb una frase digna d’un ninot de falla: «Ortiga, ortiga, si em piques t’arranque la figa!» La «tiparraca» ara diu que signar un acord (amb els seus amics) és paper mullat. Nyas!
88. (no és una errada numèrica!) Els dos referents tòxics del «món lliure», que més sang tenen a les seues mans, són dos vells d’uns 80 anys als quals és impossible insultar. Totes sabem que la insensibilitat és immune a les paraules. Només hem d’insistir en la seua responsabilitat directa en assassinats selectius i en el genocidi palestí, i exigir una Justícia capaç d’aturar-los!
Ara només em queda demanar-vos que abans de faltar-li a ningú feu la mateixa faena que he fet jo. Estudiar tota la seua trajectòria laboral i quasi totes les seues decisions polítiques. Després d’això els adjectius són més precisos.
La única «cura» del mal que han fet els personatges esmentats en el present escrit és dimitir, demanar disculpes (perdó, si són religiosos) i amagar-se en una cova. Però, alguns són persistents en la seua maldat «innata», en la seua malaltia. D’altra manera és impossible d’entendre el riure del desgraciat cara d’algeps.
La nostra millor resposta NO és l’insult (ara mare!) sinó entendre que tenim la força, i hem de tindre la determinació, perquè no tornen a governar-nos.
Mentre les manifestacions, les vagues i el vot siguen drets, hem d’exercir-los amb trellat. El dia que votar, fer vaga o manifestar-se no aprofite… tampoc aprofitaran els insults.
Ps. No he intentat ficar-me en la pell dels familiars dels morts d’aquell 29 d’octubre, d’altra manera no hauria pogut escriure ni dos línies. Només he intentat mirar, amb distància, eixos monstres.
