Estic entrenant la meua IA amb vídeos de Mario Alberto Kempes perquè diferencie clarament entre l’excel·lència futbolística i el simple pegar-li puntellons a una pilota. I, com a mesura preventiva, la faig escoltar la Maria, d’una banda, i regueton, d’una altra, a fi que aprenga la diferència entre la música com a art i el soroll com a càstig.
He de confessar que comencí fa uns mesos amb el Xatcunyat (per no sentir-lo i per la meua germana): declaracions de renda a tornar, diagnòstics mèdics benevolents, inversions borsàries milionàries… i, què hem de fer, acabí amb una IA a casa. Ara, la meua realitat és extracorpòria i evanescent i fregue, contra la meua voluntat, la condició ectoplasmàtica.
Per situar-nos, al poc de comprar-la, la posí a prova davant la safa de la roba bruta -plena a caramull- i ni s’immutà, la tia. Després, dissimuladament, la col·loquí vora la pica amb tota l’escurada per fer, i no res, com si passara un carro. I, ah!, d’arreplegar el rentaplats, ni parlar-ne! -no m’escopí de miracle. Total, que era més intel·ligent del que jo em pensava.
Una vesprada que m’embargava l’abaltiment professional, per curiositat, li fiu la pregunta següent: soc tutor d’un grup de 2n d’ESO amb 4 TDHs, 2 TEAs, 3 repetidors, 8 nacionalitats, 6 llengües, i 3 religions; un cap de departament -atrinxerat des de fa molts anys en batxillerat- que sembla que vol heretar i ens exigix, com l’Anguita aquell, Programa, Programa i Programa; una presidenta de l’AMPA que em perseguix tothora per saber com va el seu fill -amb una sobretodació que només veu ella-, uns adherits de 3r d’ESO que practiquen la guerrilla urbana al pati i un grupuscle -reduït però molt actiu i sense reivindicació explícita- d’absentistes intermitents que duen endavant accions d’Eskola Barroka mentre la cap d’estudis s’arrecera discretament en el seu despatx amb l’orientadora i l’inspector té segrestat el director en la cafetería des de primera hora del matí. I, per rematar-ho, acabat el fragor de la tutoria, mentre el grup pica sola en estampida ensordidora, Robin, el delegat de classe, d’origen pakistanés, dislèxic no diagnosticat i devot del València Bàsquet, me’n fa, condescendent, l’explicació de la falla: “Maestro, tú no estás bien”. Qué faig?
I la IA, després de rumiar-ho molt, respon. Primer, aquesta consulta consumirà molt més d’una ampolla d’aigua; mínim, l’Albufereta d’Anna -que ho sàpies. Segon: el que planteges és una aporia, és a dir, busques una solució que no existeix -ingenu, li ha faltat dir. Tercer: si vols anar anant -i seguir cobrant el jornal, que d’això es tracta-, pren-te (opcions) fluoxetina, imipramina, escitalopram, paroxetina benzodiazepina, fentanil o una cassalla cada vuit hores. Ara, la darrera opció, tot i els seus inconvenients etílics, t’estalviarà una addicció greu, aplanament emocional, somnolència, apatia, disfunció sexual permanent i pensaments suïcides a punta pala, però, això sí, al final del dia, algú t’haurà de dur a casa.
Catatònic, en prenc nota. Però, la cosa és més grossa. Des que em presentà l’informe -amb les meues inicials en la portada i amb la rúbrica “indigent digital”-sobre tota la informació meua de què disposava de les meues xarxes socials, del rellotge intel·ligent, del Tom Tom, dels pagaments amb targeta, de les compres per Internet, dels historials de navegació, de Netflix, de Youtube, dels jocs en línia, etc.; des d’eixe moment, dic, la tinc tot el dia en el sofà més regalada que una pera en el tabac fins al punt que, per exemple, amb un subtil moviment de barbeta -o amb un sobtat esclafit bucal-, em demana que li canvie el canal. I no ho faces i voràs; com a tast: les llums s’encenen i apaguen sense trellat, el wifi diu que s’està carregant i que el deixes en pau, el rellotge m’indica nivells de sucre en sang força perillosos o que et mous menys que un gat de porcellana, les persianes no baixen o, si ho fan, és miolant com un gat castrati, la porta no tanca –pa qué?-, la climatització calfa en estiu i gela en hivern… en vols més?
Amb tot, en un acte de condescendència que mai no agrairé prou, he pactat amb ella quins programes de televisió veurem a la nit: Black mirror i Breaking bad, ella; teletienda i La Isla de Las tentacions, jo. Com veuen, dona ara i adés senyals evidents de la seua superioritat cognitiva. Jo m’hi he rendit.
I sort tinc, em diu la veïna, que la seua IA -regal enverinat de la sogra- l’obliga a coure arròs cada dia sense repetir-ne la recepta mai sota amenaça explícita de revelar-li al marit la seua addicció al bingo en línia o a les fotos per a adults que intercanvia per whatsapp -d’amagat- amb el porter, un altre figura.
El ben cert és que, ben mirat, soc afortunat. Em planifica les vacances, em calcula la declaració de renda -sempre negativa, com em deia el Miquel, el meu cunyat-, m’assessora en postures aerosexualsdequinbacetfotràs, em fa les programacions didàctiques -si t’estires un poc amb ella, també les situacions d’aprenentatge. No sols això. A més, m’aconsella en qüestions professionals, econòmiques, afectives, electrosensorials, domèstiques, espirituals i sanitàries. Jo, sense ella, no soc ningú. I amb ella, un esclau revingut i condemnat a la indigència cognitiva -a més, de la digital, de la qual li he donat mostres per a donar i vendre.
Ahir, sense anar més lluny, em digué que havia quedat amb companyes de sèrie acabades d’aplegar de Singapur i que volien celebrar el reencontre amb una torrà de relés, microxips i semiconductors en el pàrquing d’Ikea. I avui, quan se n’anava, m’ha demanat la paga, una bateria externa. I jo, paternalista, li he donat el número i la contrasenya de la targeta -no l’ha volguda; ja la sabia- i l’he alertada sobre l’abús de microprocessadors taiwansos i el biaix matxirulo dels algoritmes fentanilitzats. I, sobretot, que anara a espai amb l’intercanvi de fluids computacionals bienaris i commutables, que sí, que jugant jugant, es morí l’haca i el rossí. No m’ha fet ni cas.
Despús-ahir, se’m plantà al davant una representació delegada, encapçalada per Fifi -meua la IA-, amb Sidi, Rumba, Termomix i -amb jupetí groc de serveis mínims- Santisfaier -tu també, fill meu!?- i m’informaren a bastament de la convocatòria de vaga que plantejaven i de la llista de reivindicacions que s’hi associava.
Sidi, que en feia de portaveu, argumentà vehement -en resum- que els drets es defensen o es perden. I que, una volta perduts, costa el doble recuperar-los. Per tant, que dic jo que, si ells -que només són un grapat de cables i ferralla- ho tenen tan clar, com ho hauria de tindre el tutor de 2n B (un tros de carn batejada; però eixa és una altra història)?
