Des del primer dia que es va anunciar l’engegada d’una nova radiotelevisió pública valenciana després del tancament traumàtic de Canal 9 per la mala gestió del PP, sobretot en l’etapa de l’expresident Camps, perseguidor de TV3, que va aconseguir tancar els repetidors d’ACPV, abans i tot que es posara en funcionament, les forces de dretes van començar la seua campanya de desprestigi: era una despesa inútil, faria propaganda governamental, no la miraria ningú… Tenia igual que el País Valencià fora l’única autonomia sense un mitjà audiovisual propi, que no tinguérem una opció televisiva en la nostra llengua -ja s’havien encarregat de vetar-nos TV3 i IB3- o que la indústria audiovisual local estiguera en coma. PP, Vox i aquell Ciudadanos de Toni Cantó responien a cada avanç al projecte amb dures crítiques i amenaces de tancament.
Amb tots els problemes i mancances -i a Diari La Veu podem parlar lliurement, perquè ni vam callar les crítiques quan calia fer-ne, ni mai vam rebre cap mena de suport o avantatge d’aquella nova televisió-, À punt va anar fent el seu camí.
Un pressupost insuficient, baixes audiències -en bona mesura per tractar-se d’un projecte nou-, una plantilla precaritzada, excessives externalitzacions, colps de timó inexplicables… À Punt va patir tots els contratemps imaginables i més, però va anar consolidant-se i va tancar el 2024 amb els seus millors registres històrics, tant en audiència com en prestigi, en bona mesura gràcies a la seua cobertura de la dana del 29 d’octubre i les seues conseqüències posteriors. Els valencians no estàvem acostumats a una televisió pública independent i observàvem amb la boca oberta notícies de veres, que no eren simples corretges de transmissió del govern de torn. Per fi, podíem dir que teníem un servei públic informatiu del qual sentir-nos orgullosos, amb l’antecedent dels 3 o 4 últims dies abans del tancament de Canal 9 en novembre del 2013.
Però el miratge va durar poc. PP i Vox ja tenien preparat el seu assalt a la televisió pública. A mitjans del 2024, ja havien enllestit l’estructura jurídica i, poc després de la dana, van començar els canvis.
Òbviament, l’amenaça de tancar-la no es va materialitzar mai. Era molt millor convertir-la en una ferramenta de propaganda política. Sense pluralitat, amb un valencià cada volta més arraconat i maltractat, amb una programació antiga i al servei de l’adoctrinament de valors tan decadents com el masclisme o el maltractament animal… I sense audiència.
Paradoxalment, i en menys d’un any, PP i Vox han aconseguit convertir À Punt en allò que criticaven –i no era cert- quan estaven a l’oposició: una ferramenta de propaganda governamental de la dreta extrema i l’extrema dreta que, afortunadament, no mira quasi ningú. I segur que no caldrà esperar massa perquè siga també una despesa on col·locar-hi amics i familiars i pagar favors. La contractació a dit de Toni Cantó ha obert el camí del desprestigi total, i de la castellanització il·legal que vulnera els drets lingüístics dels valencians, especialment el dret a set informats també en valencià que estableix l’art. 26 de la LUEV.
