Voldrien que jo oblide però jo no oblidaré mai. Voldrien que jo em callara però jo no em callaré mai. Voldrien esborrar de la memòria aquell període durant el qual un quarteró de generals perjurs sembraren, amb l’ajuda de bona part del clergat, mort i desolació, misèria i sofriments al poble espanyol. Voldrien fer passar a Franco per la Joana d’Arc espanyola però jo cridaré ben fort que no fou així. La ferida no ha cicatritzat i la sang flueix del meu cor fins que la veritat no esclate a cel obert. Aquells homes, dones, sovint menors d’edat, que anaren a donar la vida per afrontar a pit descobert les hordes salvatges d’un feixisme criminal, totalment deshumanitzat, com podria jo oblidar-los? Pitjor, aquells homes, dones, xiquets empresonats, martiritzats fins a la mort, afamats fins a fer-los menjar els propis excrements, beure els propis orins i, en el millor cas, afusellats solament per haver volgut defendre llur llibertat, llur dignitat i el respecte que es deu a tot ésser humà.
I tot açò amb la complicitat del món sencer. Després de la guerra europea es jutjaren els criminals nazis que van poder agafar, condemnaren el feixisme, penjaren Mussolini. L’esperança nasqué per a tots aquells expatriats que desprès d’haver combatut durant tres anys la Guerra Civil espanyola continuaren combatint amb l’exèrcit francès, anglès o amb els maquis, dins i fora d’Espanya. Però el que no sabien aquestos homes, dones, xiquets, és que el món sencer els va abandonar com van abandonar el Negus en mans dels feixistes italians. La justícia té un preu i nosaltres no el podíem pagar.
Voldrien que jo oblide però jo no oblidaré mai. Aquells homes vinguts del món sencer per formar les brigades internacionals i morir en terra estrangera, ningú els va obligar però van vindre, com els podria jo oblidar? Llur sang ha regat la terra espanyola i llurs ànimes vagabundegen perdudes per tot Espanya esperant el reconeixement de llur sacrifici, com els podria jo oblidar?
I ara voldrien que no parlara valencià, la llengua que he mamat, la llengua dels meus pares, dels meus avis, la llengua dels pobres, dels humils, per fer-nos perdre les nostres arrels, per fer-nos oblidar el nostre passat, la nostra història. Però jo parlaré valencià fins que em muira. I si es de veres que Déu existeix, si és de veres que Déu és just, això no ho permetrà.
Toni Ferrer

Toni Ferrer, pels carrers de Cocentaina