Una cosa ens uneix als valencians, a tots els valencians: la paella. La unanimitat és completa. De carn, de peix, o mixta. Com es vullga. O, a Santa Pola, “arròs amb gatet”… Amb safrà Carmencita de Novelda, o en rama de Múrcia o de la Manxa, o simplement colorant. Cal vore-la bé. Quin cromatisme! Algú ha dit que la paella és pur barroquisme, que amaga la fuga i la corba interminable del barroc més la iridescència insultant de la nostra Natura.
Paella, nom que prové del venerat llatí “patella” / plat gran. La paella com la gran mamella maternal, el gran astre “rei sol” al voltant del qual tots giren, tots s’escalfen i satisfan. D’aquí, d’aquesta paraula llatina, procedeix el nom dels déus casolans, els “dei patel·lari”, déus Lars, els déus dels plats i estris domèstics. Tots a taula. Tots a casa. I els Déus entre nosaltres.
Veges per on, la Història ens diu que, de paella, n’han menjat molts, per exemple, a Benidorm, Zaplana i Maruja Sánchez (trànsfuga); aquests la repetien cada any. I la Kringe (alcaldessa), Collado (trànsfuga) i Camps a Dénia; això sí, amb gamba roja de Dénia. Aquí un entropessonet on es doblaven les cases a la falda del Montgó, allà una bajoqueta amb l’etiqueta de sòl no urbanitzable “requalificable”. “No urbanitzable requalificable” va ser tota una troballa. Inclou el blanc i el negre, el tort i el dret, o el ver i el contrari. Són mesures afavoridores de la saturació i massificació turística, coses aquestes que faciliten l’abandó progressiu d’un turisme tranquil i residencial, un turisme de fort poder adquisitiu. I ara, com zombis des de l’ombra, han tornat a eixir la Kringe o la Castedo a fer costat al Camps en el seu intent d’assaltar noves poltrones. La paella dona molt de si. Encara que puga tacar els trages tan planxats que el Camps lluïa.
Mazón, per la seva banda, bon alumne, adduïa que som aquí perquè, al remat, no sabia ben bé el perquè, i el seu ajudant, un tal Cuenca, no sap si la mà esquerra és esquerra o la dreta és dreta. Van ultrapassant-se línies roges sense parar; Feijóo pensava dir-li-ho a Aznar, o millor, a Trump; a vore qui ens podia traure d’aquesta: és que aguantar la que queia, es feia costera amunt, per a Feijóo, que, de lluny, s’encrespava i un bon dia el va fer fora, a Mazón: “hui la democràcia ha perdut”. La seua democràcia ha perdut una trinxera. Els seus comptables sumaran i restaran: Dénia,… Benidorm,… Finestrat,… anem guanyant encara a la província. Democràcia a la carta. I si no, vindran els jutges, alguns jutges, que fins i tot, arriben a dir que la màxima autoritat política del País Valencià no té cap responsabilitat, de moment, sobre les incidències ocorregudes i no alertades de la dana. Però, després de tot, on està l’habitatge assequible?…, i sous dignes?…, o parlem de la cistella de la compra?… Ah!, resulta que és Democràcia de i per als afanys i anhels d’algun especial interessat, de qui siga, és democràcia a la carta.
Tanmateix, amb tot i això, no van per aquí els trets. La ciutadania requereix i demana una certa coherència, que han d’oferir els que són a la palestra pública. No serveixen de res les petites escaramusses i assalts a alcaldies o presidències en relació a l’enorme dany que es fa a la política en general, a la classe política en particular, i als ciutadans, que, amb tota la bona fe, dipositen els seus vots any rere any, elecció després d’elecció. Coherència. És el que esperen els ciutadans. I quan s’haja servit a tots el plat, hem dit a tots: a menjar! Cadascú del seu plat. Hi ha paella per a tothom.
