Aquesta setmana he tornat a viure els mateixos sentiments que fa un any: por, incertesa, impotència, llunyania i soledat. Ja fa un any del fet que ens va canviar la vida a tots els valencians. Al matí rebíem la notícia de pluges torrencials i alguns centres educatius tancaren, però d’altres no i el dia continuà. L’aigua anà arribant, sola, sense cap avís ni certesa per part del govern de la Generalitat de fins a on podria arribar, quan marxaria, ni si era alguna cosa greu. Passà el pitjor que podia passar, un desastre de tal magnitud que no havíem vist mai, exceptuant les generacions que ja ho patiren el segle passat. Recordant les imatges, he tornat a viure tot el fenomen com si fos ara mateix. He reconstruït tot el pas del temps, que al principi era molt lent, i als mesos, segons augmentava la desesperació, anà agafant ritme. En tot aquest temps no ha desaparegut el dolor, les pèrdues humanes ni la sensació d’abandonament. La dana ha trasbalsat la vida de tota l’Horta Sud, però institucionalment no ha canviat absolutament res.
Cada dia el País Valencià viu governat per persones encara més cíniques i mentideres, que s’agafen al poder amb mans i peus, sense cap disculpa ni responsabilitat. Ara, l’Horta Sud és una mena de distopia postapocalíptica, on només han tret el fang, però la ferida encara hi és.
Haver viscut això des de la llunyania em va permetre no haver de veure-ho amb els ulls, però no se me n’anava del cap. I veure com aprofiten el desastre per destruir les nostres vides, identitat, cultura, llengua i país em fa pensar que el fet de marxar de ma casa, en un primer moment voluntari i il·lusionant, cada vegada pareix més un exili. Hui he recordat el que vaig pensar quan vaig baixar per primera vegada després de la barrancada i vaig veure totes les persones que estime: i si hagueren sigut ells? No em puc imaginar com t’has de sentir en aquella situació i, desgraciadament, molta gent ho ha hagut de viure, i han hagut de veure com des d’aleshores no s’ha fet justícia.
Els valencians seguim cantant, però amb una veu més feble.
Álvaro Márquez (Sedaví) és estudiant de Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona.
