Els qui han estat cosmopolites de cap de setmana, és a dir, aquells que, aprofitant ofertes aèries indecents, han viatjat -jo, el primer- com si s’acabara el món, han pogut constatar que arreu d’Europa els aeroports més importants solen estar allunyats dels grans nuclis urbans: Londres-Heathrow, París-Charles de Gaulle, Istambul, Amsterdam-Schiphol, Frankfurt, Roma-Fiumicino, Múnic, Gatwick, Oslo, etc. Com veiem, ben distanciats de les ciutats i -alerta!-, sobretot, ben connectats.
A casa nostra, la casa del revés. Anys i panys fa que reclamem la connexió ferroviària de l’aeroport d’Alacant-Elx -abandonat geogràficament a la seua sort, malgrat ser un dels majors en trànsit de passatgers de l’Estat – amb les ciutats que li donen nom; aïllament només salvat puntualment amb vehicle de lloguer -negoci puixant- o amb automòbil particular -un altre maldecap.
I què em dieu de l’aeroport de Manises, ubicat majoritàriament en terme de Quart de Poblet -m’apunta un aborigen-, que està, literalment, paret en paret amb nuclis urbans densament poblats (Quart, Mancomunitat del barri del Crist, Aldaia i Manises) i amb afectació directa pel pas dels avions pels barris capitalins de la Fonteta, Malilla, Patraix, Tres forques o la mateixa Xirivella.
Com podem imaginar, desenes de milers de veïnes i veïns han d’aprendre a conviure diàriament amb l’adversitat de l’increment del trànsit aeri i de les seues conseqüències; i, el que és pitjor, amb la fatalitat d’haver-ho d’acceptar sense cap solució a la vista. I, per a més inri, encara vol el govern ampliar Manises amb una segona pista -assentada sobre el barranc del Pozalet i innecessària per als seus propòsits si continuen multiplicant-se els vols, com tenen previst fer.
No cal ser molt espavilat per adonar-se que l’afectació de l’activitat aeroportuària recau directament sobre la població: contaminació acústica permanent -vols, aterratges i enlairaments- que obliguen, en molts casos, a tancar finestres en estiu, proves de motors ensordidores abans de fer-se de dia, contaminació de l’aire -alertada des de fa anys pel Ministeri de Sanitat-, col·lapse de trànsit en els accessos, etc.
Compte fet, la solució en el cas de l’aeròdrom valencià passa, inexorablement, pel seu trasllat a l’interior o, directament, per la seua reubicació a Castelló -on s’aprofitarien les infraestructures ja existents i se li donaria marxa. I, en qualsevol cas, el nou aeroport, independentment de la seua ubicació definitiva, hauria d’estar ben comunicat -especialment, amb tren-, amb les àrees metropolitanes. Vaja, com ocorre en els països més civilitzats del nostre entorn.
I, de pas, alliberem milions de metres quadrats urbanitzables per si a les autoritats els pega per construir vivenda social per a jóvens. No lo verán tus ojos, com diu aquell!
