Paula fa quasi trenta anys que viu al mateix pis de Russafa amb els seus pares i sap que, tot i tenir feina i estalvis, no eixirà d’allí a curt termini. No perquè no vulga, sinó perquè el mercat li ha tancat la porta abans fins i tot d’intentar-ho. “Sé que no podré comprar-me una casa ni a mitjà ni a llarg termini”, diu amb una lucidesa que pesa més que la resignació. Dissabte, mentre milers de persones recorrien el centre de València reclamant el dret a l’habitatge, la seua història va caminar amb elles.
La manifestació, convocada per Juntes per l’Habitatge, València no està en venda i Acord Social Valencià, va partir de la plaça de Sant Agustí i va acabar a la plaça de la Verge sota el lema Pel dret a l’habitatge, ara!. El manifest advertia d’un escenari límit si no es prorroga l’Escut Social abans del 31 de desembre, amb fins a 60.000 famílies en risc de desnonament a tot l’Estat.
Paula no està amenaçada per un desnonament imminent, però forma part d’una generació atrapada. Té feina, sou i arrels al barri on s’ha criat, però el futur residencial és una línia difusa. El seu cas connecta amb el de Marta, que després de huit anys de lloguer va passar més d’un any i mig buscant una alternativa sense saber si li apujarien el preu o la farien fora. “El problema de l’habitatge és transversal”, explica. “Afecta els meus amics, la meua família i els meus companys de treball”.
Alegre i la seua parella viuen en un altre punt del mateix mapa de precarietat. Comparteixen pis perquè no poden viure soles com voldrien i paguen 800 euros per un habitatge mal condicionat, amb fred i deficiències estructurals. “Vivim amb por”, resumeixen. Autònomes, sense ingressos estables, l’estrés no és només econòmic: és vital.
Enmig d’aquestes històries, Pablo Ramos, representant de Juntes per l’Habitatge, va posar veu política al malestar compartit. Va denunciar que el preu del lloguer a València és “impagable i inassumible” i va alertar que els desnonaments continuen augmentant. Davant el relat institucional que redueix el problema a una qüestió d’oferta, Ramos va reclamar un pla de xoc que incloga la mobilització de pisos buits en mans de fons especulatius, la rehabilitació del parc públic inutilitzat i alternatives com les cooperatives d’habitatge.
Les consignes —Ni gent sense casa ni casa sense gent, València no es ven— van ressonar pels carrers mentre el manifest final qualificava la situació de “gravíssima i dramàtica”. Les entitats convocants van exigir zones tensionades, límits als preus del lloguer, la paralització dels desnonaments sense alternativa i la reversió dels apartaments turístics il·legals.
Alhora a la plaça de la Mare de Déu altres milers de persones miraven bocabadats la situació. Les compres típiques d’aquestes dates de Cap d’Any s’han vist interrompudes per una protesta al centre de València. Un metro farcit de persones com sardines en llauna, comentaris que xiuxiuejaven que era vergonyós fer una mobilització a València enfront del Palau de la Generalitat Valenciana i turistes als balcons dels apartaments turístics. Una manifestació convertida en un element turístic més de l’aparador de la ciutat. Quan la manifestació es va dissoldre, Paula va tornar a casa, al mateix pis on viu amb els seus pares.
