María Jesús Plaza, Susa per als amics, rep Diari la Veu al taller nou que ha hagut de llogar a corre-cuita, després que bona part del material de la seua xicoteta empresa de costura fora llençat escales avall per una empresa de desokupacions. Acumula ja cinc anys d’assetjament immobiliari per part dels fons d’inversió que van comprar la finca on ja vivia la seua iaia fa gairebé un segle, encara que ha estat els darrers mesos quan aquest ha cobrat la seua forma més violenta. Amb tot, Susa no es presenta en forma de víctima indefensa, sinó de lluitadora. “Si ells no es cansen, jo menys, assegura, perquè és ma casa i no em faran fora. Si hagueren volgut arribar a un acord ja ho haurien aconseguit fa anys i per molts menys diners dels que els està costant tirar-me il·legalment”, explica orgullosa.
“L’última que m’han fet és tallar-me l’aigua, el passat 3 de novembre -continua Plaza- i no ho poden fer, així que els he denunciat i mentre vaig a la font i puge les marraixes d’aigua, ho tenen clar si es pensen que amb açò em faran fora”.
El conflicte que ha omplert els jutjats de denúncies creuades entre Plaza i el fons d’inversió francès Richelieu SL, va començar quan un altre fons d’inversió va comprar la finca sencera del carrer dels Soguers l’any 2020. Malgrat les ofertes inicials de mantenir contractes i condicions, ben prompte van començar les pressions per tal que els inquilins marxaren per tal de poder fer pisos de luxe a 600.000 euros cada un. Amb els anys, Plaza va quedar com l’última resistent i, malgrat que ella té un contracte de lloguer vigent fins al 2029, va acceptar marxar a canvi d’una indemnització de 80.000 euros.
La resposta dels fons d’inversió és començar les obres de remodelació de la finca sense llicència i esperant que davant del perill, els bombers obligaren al desallotjament de la darrera inquilina de l’edifici.
Coaccions, amenaces i la casa destrossada
Plaza, però, no va rendir-se i va aconseguir parar l’obra diferents voltes per falta de permisos, que els bombers certificaren que podia seguir vivint allí i que la mateixa policia parara els peus a l’empresa de desokupacions APD Security Iberia que van instal·lar-se durant dies al pati de la finca.
La situació arribaria al seu paroxisme al passat juliol, quan en tornar d’un cap de setmana fora va trobar-se la porta rebentada, totes les seues coses llençades per l’escala, objectes de valor desapareguts i danys importants al pis, amb piques i vàters destrossats amb una massa. “Aquell moment va ser desesperant -reconeix Susa-, era juliol, la majoria dels meus amics no es trobaven a València i sort d’un veí periodista que va publicar una notícia”. El cas va viralitzar-se i, llavors, com en una faula de Frank Capra, va produir-se un miracle que per ser estival i no nadalenc, no deixa de ser menys emocionat: “Va començar a aparèixer tot de gent, de les associacions de veïns, activistes de l’habitatge, okupes… em van ajudar a empaquetar totes les coses, van arreglar moltes de les destrosses perquè els desokupes no deixaven pujar els de l’assegurança, jo els feia cafè, va ser molt impressionant, perquè no ens coneixíem de res i tot i així van vindre a ajudar-me”.
L’atenció mediàtica, però, no va aturar la pressió de l’empresa de desokupació, que va intentar de nou entrar a sa casa, va instal·lar una alarma a la finca que sonava cada volta que entrava o eixia de casa i va enviar la policia assegurant que algú havia okupat el seu propi pis. Fins al tall d’aigua del passat novembre.
Amb tot, i malgrat les constants denúncies presentades per Plaza, tant penals com administratives per obres il·legals, l’únic procés que per ara ha arribat als jutjats és la denúncia que el fons d’inversió va presentar contra ella per usurpació, una acusació que li fa especial ràbia, perquè recorda que paga “religiosament” el lloguer tots els mesos.
La llei de l’embut
Un cas que explica perfectament com el sistema està perfectament dissenyat per perseguir infraccions generades per la necessitat com pot ser l’okupació o els retards en el pagament del lloguer, però es torna totalment inoperant quan es tracta de protegir la gent dels abusos de les empreses.
“Quan denuncie les obres perquè no tenen permís, l’Ajuntament les atura, però encara és hora que els multe o els faça alguna cosa. I la policia igual, cap queixa dels agents que venien cada volta que denunciava els abusos dels matons estos, però se n’anaven i allí seguien”. De fet, malgrat les evidents coaccions, la policia no va practicar cap detenció. Tampoc s’han investigat les amenaces rebudes ni el robatori que va patir, tot i que APD Security Iberia havia instal·lat càmeres de seguretat a l’escala.
Amb tot, Plaza està convençuda de continuar fins al final, ni que siga per la ràbia de no rendir-se ara. “El contracte dels matons, les obres paralitzades, els advocats… tot això els ha costat molt més que els 80.000 euros que jo estava disposada a acceptar des d’un principi. Perquè poden pagar a tots aquests i a mi no?”.
