L’article 47 de la constitució espanyola assegura que “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que genere l’acció urbanística dels ens públics”.
Malgrat la claredat i concisió d’aquest precepte constitucional i la normativa legal, resulta evident que aquesta no es compleix. Ni tots els “espanyols” poden gaudir d’un “habitatge digne i adequat” ni els poders públics promouen les “condicions necessàries” ni estableixen les “normes pertinents” per fer-ho efectiu ni, açò encara menys, es regula la utilització del sòl per “impedir l’especulació” ni la comunitat participa de les “plusvàlues que genera l’acció urbanística dels ens públics”. De fet, amb aquesta Constitució a la mà, estaria més a prop d’estar complint la legislació uns okupes d’edificis abandonats de grans corporacions, la SAREB i la banca, que un fons voltor. Tots sabem, però, quines són les “condicions necessàries” que promouen els poders públics i a favor de qui.
L’habitatge és probablement el major problema social transversal a diferents generacions que ara mateix afecta la societat valenciana i del conjunt de l’estat espanyol. Tant per la seua importància -ningú pot viure sense una casa- com per la seua transversalitat: ja afecta tothom amb independència de l’edat, la classe social o l’origen, excepte els propietaris d’una vivenda ja pagada i els grans tenidors d’immobles.
I amb l’aval de la Constitució a la mà, seria perfectament plausible fer una legislació que arreglara la qüestió de forma contundent i socialment justa. Han passat, però, 47 anys de l’aprovació d’aquesta carta magna, cap govern espanyol, ni del PSOE ni del PP s’ha atrevit a fer efectiu aquest dret. I, ep ! alerta, ni tampoc la nostra Generalitat que té competències en vivenda tal i com disposa l’art. 47.1 de l’Estatut d’Autonomia valencià: “La Generalitat té competència exclusiva sobre les matèries següents: … 9a: Ordenació del territori i del litoral, urbanisme i habitatge.” Qui són més constitucionalistes espanyolíssims que l’actual govern valencià del PP-Vox?
En canvi, en altres drets reconeguts constitucionalment, com la sanitat o l’educació, sí que s’han aprovat les mesures legals i pressupostàries necessàries perquè siguen una realitat -encara que s’hagen fet concessions i siguen millorables. I tampoc en aquests casos, van ser gracioses concessions del poder, sinó que són resultat d’unes intenses lluites socials que van obligar, en un moment donat, el Govern espanyol a posar les bases perquè tothom qui es posa malalt tinga dret a un metge i tots els xiquets i xiquetes tinguen un mestre. Pot parèixer inimaginable, però no fa tants anys que la salut o una educació que anara un poc més enllà de la bàsica era de pagament i no estaven reconegudes com a dret.
Per açò, no podem més que celebrar que el moviment per l’habitatge ajunte forces i inicie una nova campanya de protesta social -amb la manifestació de dissabte passat– per tal d’aconseguir els canvis legals necessaris per fer realitat aquest dret.
No hauria de ser així. Els poders públics estan obligats a complir la llei siga quin siga l’estat de malestar o mobilització al carrer. No és al·legar que ha d’haver un Rei o que no es pot exercir l’autodeterminació d’un territori perquè “ho diu la Constitució”, i després que siguen els mateixos governs els que incomplisquen els articles que no els interessen. La Constitució no és – no hauria de ser- un document a la carta on s’apliquen només els articles que interessen al governant del torn. On estan els ultra constitucionalistes espanyols de torn que s’omplin la boca quan parlen de la unitat espanyola quan es tracta de garantir el dret d’habitatge per a tots els seus conciutadans?
En definitiva, una Constitució espanyola que exclou milers i milers de valencians del dret a l’habitatge, amb uns preus desorbitats i inassolibles per a la majoria de salaris, i els converteix en ciutadans de segona, i que, per cert, sí que s’aplica mil·limetrícament, per exemple en “l’aporellos“ de “la indissoluble unitat de la Nació espanyola” de l’art. 2, en la concepció discriminatòria i unilingüe de l’estat de l’art. 3.1 que disposa: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la…” i en la prohibició del seu article 145.1 quan prescriu que “en cap cas s’admetrà la federació de Comunitats Autònomes” (amb l’excepció de la Disposició transitòria Quarta per al cas de Navarra), dedicada directament als països germans de llengua, coneguts políticament com a Països Catalans.
