El discurs oficial dels economistes anomenats neoclàssics és que la forma de fer baixar els preu dels habitatges és incrementar la construcció. En una aplicació mecanicista de la llei de l’oferta i la demanda, si s’incrementen les cases a la venda, els constructors hauran de baixar els preus per llevar-se-les de sobre. Però quantes cases cal construir? Per a qui? I, arribats a aquest punt potser també caldria preguntar-se: en quin sòl?
Perquè el problema passa a ser un altre quan el veí ha de competir per comprar la casa amb estrangers amb molt més poder adquisitiu i que ni tan sols resideixen al país. Una realitat que ja és massiva a Alacant i les comarques del sud del país, on el 2024 van vendre’s 21.751 immobles a persones físiques o empreses estrangeres que, o bé busquen una segona residència o un actiu d’inversió, segons un estudi elaborat per Sonneil. Aquesta és “una comercialitzadora especialitzada en la venda de segona residència per a clients internacionals” segons la seua pròpia descripció. L’estudi exclou de forma explícita aquelles compres realitzades per estrangers “que venen per motius econòmics”. Aquesta xifra suposa pràcticament la meitat –un 42,9%- del total d’habitatges venuts a la demarcació.
Alacant es converteix així en el territori de l’estat espanyol amb major quantitat de propietats comprades per estrangers, tant en nombres absoluts com relatius. Després vindria, a molta distància, Màlaga, amb 10.261, de vendes a estrangers, un 29% del total.
València i Castelló queden molt lluny d’aquestes xifres, però tampoc són negligibles. Amb 3.734 –un 12,89%- propietats comprades per estrangers a les comarques centrals i unes altres 1.254 –un 9,74%- a les del nord.
Per nacionalitats, els britànics continuen sent els principals compradors de cases al País Valencià, encara que el seu pes relatiu ha disminuït. En canvi, holandesos i polonesos són els orígens que més han crescut.
Per a Sonneil, “la demanda de segona residència a Espanya per part de compradors estrangers de 2a residència continua en un bon moment, reforçant la percepció del país com un lloc segur i atractiu per a invertir en el sector residencial”.
Pujada de preus
Amb aquestes dades, potser no és casual que les comarques alacantines siguen també on més puja el preu de l’habitatge, amb 1.970 euro/m² de preu mitjà, segons va publicar recentment l’Estadística Immobiliària del Col·legi de Registradors de la Propietat i Mercantils d’Espanya.
Segons aquesta mateixa font, el preu a València seria de 1.579 euro/m², i a Castelló de la Plana 1.198 euro/m².
Unes xifres que impliquen que el cost mitjà d’un habitatge ja suposa 6,4 anys de salari íntegre per un treballador valencià mitjà. Qui, segons els defensors de la llei de l’oferta i la demanda, ha de competir amb gent amb molt més poder adquisitiu d’altres països que busquen una segona residència. O amb fons internacionals que busquen “actius per a invertir”.
