La revista Forbes –famosa pels seus rànquings destinats a milionaris- publicava aquest febrer la nova edició del seu informe “Expat Insider 2024” on assenyalava València com la millor ciutat del món per a viure-hi. Alacant és la tercera.
Aquesta no és una dada aïllada. El Cap i casal ja va obtenir aquesta “distinció” el 2022 i el 2023 va quedar en tercer lloc. “València, coneguda per les seues belles platges, la seua rica cultura i el seu estil de vida assequible, obté altes qualificacions en l’índex de qualitat de vida, ocupant el primer lloc en general”, es llegeix a la revista que assegura que recull les opinions d’Expats –el que es podria traduir per immigrants rics- que viuen a la ciutat, una afirmació que queda en el dubte quan també asseguren que senten “gran satisfacció” amb el transport públic de la ciutat.
Però Forbes, més que un producte periodístic és com una espècie de brúixola per als moviments financers internacionals. Els seus reportatges sobre la “rica cultura” i la “qualitat de vida” valencianes venen seguits de les notes de premsa que les immobiliàries i els fons d’inversió envien als mitjans de comunicació amb encapçalaments com “ València, destinació clau per a inversors immobiliaris dels Estats Units”, “València la segona ciutat europea més segura per als nòmades digitals” o “l’auge del teletreball i la jubilació impulsen el mercat de luxe a la regió”, i és que en molts d’aquests escrits costa saber quan es refereixen a València [ciutat] o al País Valencià.
Darrere d’aquests titulars tan dolços s’amaga el perill de l’increment de preus de l’habitatge, disparats per la competència d’uns compradors o llogaters amb més capacitat econòmica que els nadius. No és en va que en la majoria d’aquests articles i notes de premsa es destaque “l’assequibilitat” de l’habitatge com un dels principals motius per instal·lar-s’hi. I l’assequibilitat depén sempre de la mida de la butxaca. Un estudi publicat pel portal immobiliari Idealista aquesta mateixa setmana calculava que una família mitjana necessitava dedicar els seus estalvis de 31 anys per poder pagar l’entrada d’un habitatge a Alacant. A València la dada baixava als 28.
València i Alacant, refugis del capital especulatiu
Fa uns anys, era Barcelona la qui acaparava aquest tipus de publicitat. Hui, la saturació de la capital catalana i la llei de control de lloguers l’ha fet caure als rànquings de Forbes fins a la 21ena posició. I València i Alacant n’estan agarrant el relleu i en pocs anys es podrien trobar en una situació similar d’impossibilitat d’accés a l’habitatge.
Això demostra que el control dels lloguers funciona? “El control dels lloguers funciona”, respon contundent Nacho Collado, investigador social especialitzat en urbanisme i membre de l’assessoria El Rogle. ”No és la panacea i pot provocar problemes, però ho demostren no només el cas de Barcelona, on està fent marxar els fons voltor, sinó també els de Berlín o Nova York. I els seues efectes no es noten immediatament, però a mig termini ja són notables”, continua.
A València, però, l’alcaldessa María José Catalá, malgrat un gir, més discursiu que material, en matèria d’apartaments turístics, continua resistint-se a declarar la ciutat com a zona tensionada, tal com preveu la Llei de l’Habitatge per poder aplicar el control dels lloguers.
Almenys en públic, ningú defensa l’increment descontrolat del preu de l’habitatge, però la recepta del PP i dels sectors conservadors en general és incrementar l’oferta: “Alliberar sòl” i “facilitar la construcció” són el mantres més repetits.
Però què passa si aquesta nova construcció va destinada a convertir el País Valencià en “una nova Florida on els estatunidencs busquen retirar-se amb la jubilació”, tal com promet la immobiliària especialitzada en propietats de luxe, K&N Elite, i que veu “una gran perspectiva de futur a la imatge de València com una destinació d’inversió immobiliària de primer nivell a Europa”?
Collado qualifica la idea que construir fa baixar els preus com “una fal·làcia”: “Als anys 2000 la construcció de cases noves era superior al creixement de població i els preus pujaven un 15% anual. Pense que és un exemple prou recent perquè tothom puga entendre-ho”.
“Resulta obvi que potser cal construir, però cal fer-ho amb planificació, control i reflexió”, apunta l’investigador.
