Entrar a l’antic circuit de Fórmula 1 és com anar a un altre planeta però sense eixir de València. A pocs centenars de metres de les oficines de les modernes start ups i a l’ombra de luxoses torres de pisos, un immens espai buit on, malgrat les herbes i les piles de fem encara és possible distingir l’asfalt per on, no fa tant, circulaven les bòlids. Al solar del costat, un circ ha plantat la seua carpa pel Nadal i centenars de famílies amb la seua xicalla hi anriran felices sense saber que s’hi amaga just darrere.
L’espai de l’antic circuit, però, no està buit. Una autèntica ciutat s’ha erigit precàriament i, diríem que també efímerament si no fora perquè existeix des de, com a mínim, el 2019. Construïdes amb planxes de fusta i metall, material d’obra i gruixudes lones, desenes de barraques es distribueixen per l’espai, algunes aïllades, la majoria agrupades, constituint-se en una espècie de barri, cadascun dels quals correspon a una nacionalitat: algerians, marroquins, romanesos, gitanos…, ja que ací, el poble romaní s’ha constituït com una nació pròpia. També sahrauís, habitants d’un dels nuclis més organitzats de l’assentament. Probablement la situació de conflicte i politització d’on provenen i la seua connexió amb el teixit associatiu -són habituals a les manifestacions pel Sàhara lliure o van fer de voluntaris durant la dana- hi tinguen molt a veure. Només aquesta nacionalitat són 35 habitants. En conjunt sumaran diversos centenars.
Exespanyols i apàtrides
Mohammed ens obri les portes de la seua barraca però es nega a respondre cap pregunta fins que no tinga el te preparat. El te del Sàhara és més que una beguda, és un ritual d’agermanament que discorre amb calma, ja que cal deixar-lo reposar abans i després de cada vessament. “Es prenen tres gots -explica Mohammed amb paciència- el primer és amarg com la vida, el segon, dolç com l’amor, el tercer suau com la mort”. Cal doncs, armar-se de paciència i acostumar-se a uns ritmes que remeten més al desert que a la vida urbana contemporània.
Mohammed fa una dècada que viu a l’estat espanyol i més de dos anys que viu a aquest campament. Com tots els sahrauís, la seua situació és especial i única. No són considerats administrativament com a immigrants, però tampoc se’ls concedeix l’estatus de refugiats. Ell mostra un carnet on figura com a “apàtrida”, una classificació que els permet accedir al sistema sanitari i també treballar legalment, encara que té les seues limitacions i que, de totes formes, troba injusta. “Els meus pares tenien DNI espanyol, de fet, el meu pare va ser militar a l’exèrcit espanyol, però en canvi a mi se’m considera estranger”, explica en un castellà sense accent après de les vacances que passava ací dins el programa d’acolliment temporal de xiquets dels camps de refugiats de Tindouf. “Aquest edifici d’ací al darrere -continua- està tot habitat per refugiats ucraïnesos, per què a ells se’ls dona refugi i se’ls acull i a nosaltres no? Què tenen ells que no tinguem nosaltres? El nostre país també està patint una invasió”.
Una de les limitacions importants de la consideració d’apàtrida és el reconeixement de les titulacions. Mohammed és infermer amb 17 anys d’experiència, alguns dels quals com a cap de departament. Malgrat la necessitat d’infermers dels sistema sanitari valencià, és impossible que se li convalide el títol. “Si no es reconeix ni el meu país, com se’m reconeixerà el meu títol?” es pregunta.
De fet, quan se li demana quina és la seua primera reivindicació diu sense dubtar-ho: “Reconeixement”. Del seu país, sota ocupació marroquina, en general. De la seua condició de descendent d’espanyols en particular. Una situació que, en tot cas, destapa la mentida d’aquella teòrica 53a província espanyola que, segons les autoritats franquistes era el llavors anomenat Sàhara Espanyol i que mai va ser descolonitzat ni autodeterminat, sinó que va passar d’una potència colonial a una altra.
Una altra de les queixes dels sahrauís és l’absoluta lentitud de la burocràcia. El reconeixement d’apàtrida acostuma a tardar uns dos anys. L’empadronament -un paper especial expedit per serveis socials, ja que no tenen una casa formal on empadronar-se- diversos mesos. “Tots aquests tràmits es podrien resoldre en setmanes, però mentrestant ens tenen ací, sense cap motiu, obligats a malviure recollint ferralla o fent feines en negre que hem d’acceptar cobrant la meitat que un valencià. I açò a vosaltres us perjudica, perquè si tinguérem papers no acceptaríem aquests sous a la baixa i no podrien baixar la resta dels sous”, explica.
Amb papers, contracte, però sense pis
Aquest, però, no és el cas de Mohammed. Amb els papers en regla, té també una faena empaquetant comandes en uns grans magatzems. Amb papers i contracte, podria viure en una casa. Tindria aigua corrent i estaria més protegit del fred i la pluja, però hi ha dos obstacles que li impedeixen accedir a un habitatge. El primer és conegut i compartit per una majoria social: els preus. Amb el seu salari és molt complicat pagar un lloguer i més tenint en compte que ha d’enviar diners a la família.
El segon és més específic i és el que es coneix com a racisme immobiliari: “Quan vaig a veure un pis, quan arribe sempre em diuen que just ja l’han reservat. Una vegada vaig intentar fer-ho tot per telèfon i quan ja m’havien d’enviar el contracte per correu em van preguntar el nom, quan vaig dir Mohammed, em van fer esperar mitja hora, quan s’hi van tornar a posar es veu que just el pis l’havien llogat. Fins i tot un argentí m’ho va fer en una ocasió”, explica.
“A més -continua Mohammed- com podria marxar d’ací i deixar els meus companys sols? N’hi ha que no tenen papers, que estan molt fotuts, ací, si un menja, mengem tots”.
Per açò, la seua reivindicació és una solució col·lectiva. Accés a pisos socials per a tots -“pagant lloguer, no volem caritat”. I el precedent és el que va donar-se al 2023 a la fàbrica abandonada de Benimaclet coneguda com La Garrofera, quan va declarar-se una “emergència habitacional” i entre l’Ajuntament i la Generalitat van aportar quatre pisos per tal d’allotjar tots els temporers que vivien a l’edifici.
Abans d’aconseguir-ho, però, van haver de morir dues persones. “Cal que muira gent ací també per tal que ens facen cas?” es pregunten.
1
