Iñaki Gabilondo diu que el periodista ha de suportar la temptació de convertir-se en notícia. És un exercici que es fa dia a dia. No obstant això, permetran que en aquesta ocasió traspassem aquesta regla no escrita del periodisme. Perquè és molt difícil separar segons quines coses. A més a més, és de justícia i honest explicar la relació que uneix un periodista i una font. En aquest cas l’habitatge. La crisi de l’habitatge és una cosa que toca tothom. L’emergència residencial colpeja de forma indiscriminada. Bé, a aquells que especulen i viuen de rendes, no.
Un dels éssers més estimats del redactor (A partir d’ara, Carme) d’aquest reportatge es va assabentar fa dues setmanes que de colp li pujarien el lloguer 130 euros al mes a partir de gener. Carme no aplega al salari mínim interprofessional (SMI). Com és possible? Doncs perquè Carme té un conveni laboral en què es marca un salari inferior que l’SMI. Com que aquest conveni no s’ha actualitzat ni negociat després de les pujades de l’SMI, doncs Carme encara no ha vist que una de les mesures estrela del govern de Pedro Sánchez, haja sigut efectiva per a les seues condicions materials de vida. Carme, doncs, serà a partir de gener 130 euros més pobre de colp. És a dir, un 27,65 %. És major de 50 anys. Té difícil canviar de feina. Viu prop dels seus familiars majors als quals ha de cuidar. Canviar ara de llar seria un escorcoll des del punt de vista familiar, laboral i de cercle social. Ella viu a Benidorm, és un dels municipis on més ha crescut el preu del lloguer en els últims anys, en concret un 13,1% en els últims 5 anys, segons dades del portal Idealista.
Milers de Carmes
La fotografia actual del mercat de l’habitatge al País Valencià és clara i contundent. Segons l’últim informe de Càritas i la Fundació Foessa, el 48,3% de les persones que viuen de lloguer es troben en risc de pobresa. És una de les xifres més elevades registrades fins ara, i situa el país en un escenari on l’habitatge deixa de ser un bé de consum per convertir-se en un factor estructural de desigualtat. Les entitats socials ho descriuen així: la combinació entre salaris insuficients i un mercat tensionat “ha convertit l’habitatge en l’epicentre de la desigualtat social”. Aquest diagnòstic encaixa amb les dades europees i amb la situació econòmica valenciana: rendes més baixes que la mitjana estatal, preus de lloguer creixents i un parc públic limitadíssim. Un escenari que deixa milers de Carme.
Els municipis del País Valencià on més s’ha encarit el lloguer en l’últim any mostren fins a quin punt la crisi residencial afecta tant les àrees metropolitanes com la costa i les ciutats mitjanes. Segons les dades disponibles, Moncada (L’Horta Nord) encapçala el rànquing amb una pujada extraordinària del 56,9%, seguida de Sagunt (El Camp de Morvedre) amb un increment del 30,2%. La tensió és igualment notable en municipis costaners com Xàbia (La Marina Alta), que puja un 29,6%, i Moncofa (La Plana Baixa), amb un 29,3%, mentre que Elx (El Baix Vinalopó) registra un 28% més que l’any anterior. A la mateixa comarca de L’Horta Nord, Alboraia incrementa els preus un 19,4%, seguida de la ciutat de València, que ho fa un 18,3%. A la Marina Baixa, Benidorm suma un 13,1%, i el rànquing es completa amb dues de les grans ciutats del país restants: Castelló de la Plana, amb un 10,9% de pujada, i Alacant, amb un 8,9%. Aquest conjunt de municipis reflecteix una dinàmica generalitzada d’encariment que afecta tot el territori, i que evidencia la manca d’oferta assequible i la creixent pressió sobre el mercat del lloguer.
La crisi europea dibuixa un marc general… que al País Valencià es fa més agut
Les dades d’Eurofound, presentades en la jornada organitzada per la Fundació Nexe i la Coppieters Foundation, situen la crisi residencial valenciana dins d’una dinàmica continental: entre 2010 i 2024, els preus de l’habitatge han augmentat un 55% a Europa i els lloguers un 27%, mentre els salaris no han seguit el mateix ritme. Eurofound alerta que: el sobrecost d’habitatge afecta sobretot joves, lloguers privats i llars amb ingressos baixos; les persones que viuen en zones urbanes són les que presenten més risc d’impagaments; l’habitatge inadequat (humitats, mala eficiència energètica, sorolls) es concentra entre les llars més vulnerables. En el cas valencià, on el pes del lloguer ha crescut i els salaris són més baixos que la mitjana europea, l’impacte és especialment sever.
L’emancipació juvenil: un indicador que empitjora
Les dades exposades mostren que un nombre creixent de joves de 18 a 34 anys romanen a les llars d’origen perquè no poden accedir a un habitatge en condicions assumibles, fins i tot quan tenen feina. Eurofound identifica aquesta situació com un símptoma d’exclusió residencial: les condicions del mercat impedeixen iniciar un projecte vital autònom. Aquest fenomen és especialment pronunciat al sud d’Europa i coincideix, al País Valencià, amb salaris inicials baixos i una oferta d’habitatge de lloguer molt limitada.
Un parc públic que no frena la desigualtat
L’habitatge social és un dels factors que més determinen l’accessibilitat residencial a cada país europeu. Les diferències entre territoris són notables i situen l’Estat espanyol —i, per extensió, el País Valencià— entre els països amb menys capacitat de contenció del mercat privat. A països com els Països Baixos (30%), Àustria (24%) o Dinamarca (20,9%), l’habitatge social és una peça central del sistema del benestar i actua com a estabilitzador del preu del lloguer. La mitjana europea se situa en el 9,3%, molt per damunt del cas espanyol, que es queda en tan sols un 2,5%. Aquesta diferència estructural explica per què la pressió del lloguer és molt més intensa als territoris del sud d’Europa: el mercat públic és massa reduït per moderar els preus i absorbir la demanda de les llars amb menys ingressos. El País Valencià, sense dades autonòmiques específiques més recents, se situa dins d’aquest tram baixíssim. Les diapositives aportades mostren la reducció sostinguda del parc d’habitatge protegit per la caducitat de les qualificacions i la derogació de mecanismes que impedien la desclassificació. Sense parc públic suficient, el mercat privat marca la norma: preus més alts i major vulnerabilitat.
el País Valencià continua disposant d’un dels parcs públics més reduïts de l’Estat. Segons les dades disponibles, el territori compta amb unes 15.500 vivendes socials, una xifra que representa menys de l’1% del total d’habitatges principals, molt lluny de la mitjana europea del 9,3% i a anys llum de països com els Països Baixos, Àustria o Dinamarca. A més, la producció anual és limitada: l’any 2023 només es van qualificar 511 noves vivendes protegides, una xifra insuficient per compensar la pèrdua històrica de parc públic per caducitat de les qualificacions. Tot i que el Consell ha anunciat l’existència de sòl públic per acollir fins a 47.000 noves vivendes protegides, aquest potencial encara no s’ha traduït en un increment real de l’oferta. El resultat és un sistema residencial desequilibrat on la pràctica inexistència d’habitatge públic impedeix moderar els preus del mercat privat i deixa milers de llars sense una alternativa assequible.
Competències autonòmiques d’un govern PP amb suport de Vox: l’1,4% del pressupost de la Generalitat per a habitatge
Un altre element clau és l’escàs esforç pressupostari. Les competències de vivenda són de les autonomies. Segons les dades exposades el pressupost de la Generalitat Valenciana amb un govern del PP amb suport de Vox, suposa que es destina a habitatge un 1,4% del pressupost total. Amb aquest nivell d’inversió, és pràcticament impossible impulsar un canvi estructural: construir parc protegit, rehabilitar habitatges deteriorats o ampliar l’oferta pública de lloguer assequible.
A escala europea, la despesa pública destinada estrictament a “habitatge i serveis comunitaris” és una fracció molt menuda dels pressupostos estatals, però amb fortes diferències entre països. Segons les últimes dades harmonitzades d’Eurostat, la mitjana de la Unió Europea se situa entorn del 2% de la despesa pública total dedicada a aquesta funció, una xifra que es repeteix també a la mitjana de la zona euro. El 1,4% del País Valencià està per davall tant de l’EU-15 (1,1%) com de l’EU-28 (1,6%), segons un estudi comparatiu del Banc d’Espanya basat en dades COFOG. Altres estats del sud d’Europa es mouen en nivells semblants: Portugal assigna un 1,2% del seu pressupost a habitatge i serveis comunitaris, mentre que països més petits com Malta arriben al voltant de l’1,6%. Aquestes xifres confirmen que, fins i tot mirant el conjunt de la UE, l’habitatge continua sent una partida clarament minoritària dins dels comptes públics, i que Espanya es troba en la part baixa del grup, cosa que ajuda a entendre la feblesa estructural del parc d’habitatge públic i social que pateix el País Valencià.
S’hauria de construir 3,1 milions de vivendes per abaixar un 20% el preu
L’estudi The Impact of New Housing Supply on the Distribution of Rents, d’Andreas Mense (University of Chicago Press, Journal of Political Economy Macroeconomics, 2025) és un treball sobre el funcionament del mercat del lloguer i la nova construcció. Les conclusions principals de l’estudi indiquen que es requereix un increment de l’1% en l’oferta d’habitatge per tal de reduir el preu dels lloguers un 0,19%. És a dir, no està directament relacionat al mateix nivell l’oferta que el preu del mercat.
Quant s’hauria de construir per a retornar a Carme el preu de lloguer que tenia abans de la pujada? Segons l’elasticitat estimada per l’economista Andreas Mense —que conclou que un increment de l’1% en el parc residencial redueix aproximadament un 0,19% el preu del lloguer—, el País Valencià hauria de duplicar de llarg la seua oferta d’habitatge per aconseguir una rebaixa substancial dels preus. Si s’aplica aquesta relació al territori valencià, reduir un 21,67% el preu del lloguer exigiria augmentar el parc existent en un 114%, una magnitud descomunal que equivaldria a construir més de 3,1 milions d’habitatges nous, quasi un segon país sobre el ja edificat. Les competències d’habitatge són autonòmiques. És a dir, que segons aquest estudi, Juanfran Pérez Llorca, nou president de la Generalitat Valenciana hauria de promoure la construcció de tres milions de vivendes per abaixar el preu del lloguer un 20%. Aquesta projecció, basada en el parc estimat de 2,75 milions d’habitatges, segons l’INE, il·lustra fins a quin punt la crisi residencial valenciana no pot resoldre’s només amb nova construcció, sinó que requereix una combinació sostinguda de polítiques de regulació, parc públic estable, rehabilitació i mobilització d’habitatge buit per tindre efectes reals sobre l’accessibilitat.
Què es pot fer? Els organismes internacionals coincideixen
Eurofound proposa línies d’acció coherents amb la recerca acadèmica com augmentar l’oferta d’habitatge assequible i públic, rehabilitar i mobilitzar habitatges buits, reduir la despesa energètica amb habitatges eficients, evitar desnonaments amb intervenció primerenca en casos d’impagament, polítiques housing first per abordar el sensellarisme i estabilitzar salaris i condicions laborals per reduir vulnerabilitat. Aquestes línies, combinades, podrien reduir el pes del lloguer sobre les rendes baixes i mitjanes.
Un problema estructural que marca el futur
Els indicadors coincideixen: el País Valencià està enfrontant una crisi d’habitatge que no és conjuntural, sinó estructural. La dada del 48,3% de risc de pobresa entre llogaters és només la punta de l’iceberg. Sense un augment sostingut de l’oferta, un reforç del parc públic i un pressupost que situe l’habitatge com a prioritat real, la desigualtat continuarà creixent i condicionant el futur social del territori. Aquest diagnòstic, compartit per organismes europeus, investigadors i entitats socials, apunta a una idea central: l’habitatge ja no és només un dret; és el factor que determina la possibilitat —o impossibilitat— de desenvolupar un projecte vital digne al País Valencià. Però, en el cas de Carme, no només de desenvolupar-lo, sinó del risc de caure en la pobressa en els últims anys d’edat laboral.
