Estem veient-ho. La gent no troba habitatge per massa car, tant de compra com de lloguer. Tanmateix no parem de construir o de rebre turistes. Més treball, més PIB…, o estarem incrementant els problemes sense donar mai cap solució? Problema principal: la vivenda s’ha tornat inasequible. I l’aigua?… I els altres servicis i equipaments, com la recollida de brosses, sanitat, escoles, carteria, circulació…?
Segons el portal Idealista el preu de la vivenda ha pujat un 14,8% (17,4% al País Valencià) des d’agost de l’any passat. I no és senzill, no, això de pagar un lloguer, que hui en dia, és el camí a l’autonomia personal. Això de poder pagar el lloguer és més que el “dret al treball”, perquè, amb faena i tot, es fa difícil pagar un alquiler, és a dir, es fa difícil tindre un sostre propi que avale l’emancipació i autonomia personals. A l’Estat espanyol, la vivenda social representa només un 2,5% del total d’habitatges, mentre que la mitjana europea està en un 9%. Sobren les paraules. Hi ha qui no ha fet els deures. Les Administracions nostrades s’han engrunsat, s’han adormit.
Resulta que som una població on la joventut no aspira a treballs físics (no recanvis generacionals en agricultura, construcció, mecànica, artesanies…), i anem fent-nos majors i envellint, la qual cosa comporta més jubilats i més xiquets que treballadors, o siga, s’incrementa la classe passiva, dependent. I, en paral·lel, augmenta el refús i l’odi a l’immigrant. Som capaços d’entendre tot açò?…
Les Administracions públiques han negligit, perquè, segurament, no consideren prioritàries les necessitats majoritàries tant d’habitatge com d’altres, o troben que els pressupostos s’han de dedicar a segons quines necessitats, o no veuen convenient extraure més ingressos en forma d’impostos per a subvenir necessitats de tots. I qui menys té, més pateix la situació, que pot tornar-se insuperable si no troba ajudes (normalment de l’Estat, ajudes socials). Hem de reconèixer que l’Estat està, o hauria d’estar, per a equilibrar i repartir càrregues i beneficis entre tots, de forma que tots poguérem tindre les mateixes oportunitats de partida. En este tema, l’Estat s’ha abandonat a les mans del mercat (ara neoliberal, a la recerca de màxim benefici, mínima inversió, nul·la finalitat social) que quasi només veu i procura per l’”alliberament de tot el sòl urbanitzable” (barra lliure) i per l’augment de “l’edificabilitat” i la “simplificació de papers i permisos”, és a dir, més barra lliure, tal com estem veient en els casos de les construccions arbitràries de l’hospital de Vistahermosa Nord o la Cambra de Comerç d’Alacant (sense llicència, i més altures de les permeses).
I continuem rebent turistes. Hem optat per “la quantitat i no la qualitat”. Diuen que el turisme és la nostra primera indústria, que representa el 12% del PIB espanyol, però no volem vore que és una manera “barateras” de vendre el nostre territori juntament amb servicis i equipaments, o que ha entorpit la convivència i ha encarit la vivenda per a l’autòcton. Què li farem!, és el nostre model econòmic, si més no, de les comarques del Sud del País Valencià, i les comarques de Marina Alta (Dénia), Baix Segura (Oriola) i Marina Baixa (Benidorm), les comarques turístiques per excel·lència, són les tres de menor renda per càpita de tot el País Valencià… No s’està contra el turisme, s’està contra la forma saturada (low-cost) de turisme.
Tal volta, entre tots hem de tractar de trobar algun remei. A vore si els partits, davant d’esta emergència social, s’espavilen i troben solucions urgents al problema de la vivenda. No hi ha més eixida que construir habitatge assequible, habitatge social i crear “sindicats d’inquilins”. Perquè potser que “Anar de visita siga bo, però estar en la pròpia casa és més que bo”.
