Aquest dissabte, 5 d’abril, es preveu que, de nou, una gran manifestació òmpliga els carrers de València, per a protestar per l’increment constant dels preus dels lloguers.
La Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) disposa en l’art. 25.1: “Tota persona té dret a un nivell de vida que assegure, per a ell i la seua família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d’atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seua voluntat”.
La Constitució espanyola -que els partits espanyols del règim del 78 exigeixen que es complisca estrictament per a imposar el castellà i les qüestions territorials, i per aplicar 155- estableix en l’art. 47: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interés general per tal d’impedir l’especulació.La comunitat participarà en les plusvàlues que genere l’acció urbanística dels ens públics”.
Ningú no pot qüestionar que l’habitatge és un dret humà i constitucional vigent, i un fonament bàsic per a construir una vida digna, adequada i autònoma. Sense un accés a l’habitatge per a establir un domicili habitual en condicions és molt difícil, per no dir impossible, que les noves generacions puguen engegar els seus projectes de futur, estabilitzar-se, formar famílies i pensar en objectius a mitjà i llarg termini –siguen aquests emprendre, formar-se o explorar inquietuds culturals- que vagen més enllà de la mera supervivència diària. I que les persones més grans que no són propietàries puguen viure els seus darrers anys de vida. Tindre un sostre al qual puguem anomenar llar i on tinguem la seguretat que no poden tirar-nos és, probablement, un dels drets més fonamentals per a poder viure dignament.
L’actual sistema capitalista global que converteix l’habitatge en una mercaderia més, i fins i tot en la principal “matèria primera” de la nostra economia, posant els màxims beneficis econòmics per davant del benestar de les persones, és un risc per a l’estabilitat social, i deixa creixents sectors en situacions cada vegada més precàries pel que fa a l’accés a l’habitatge per a domicili habitual en propietat o a través de lloguers socials.
Per això, cal que tots els poders públics prenguen mesures urgents i dràstiques per a aturar els increments incontrolats dels preus tant de lloguer per a vivenda habitual com de compra de primer habitatge per a les famílies. Les mesures han de ser per força molt variades –jurídiques, fiscals, inversions públiques…-, però han d’anar encaminades a canviar un model econòmic que potencie els sectors productius que generen riquesa per damunt dels sectors merament especulatius i que només fomenten l’augment dels grans rendistes.
Per a fer possible aquest canvi, caldrà una pressió sostinguda i eficient de la ciutadania. Manifestacions com les que s’han convocat aquest dissabte a Alacant, Castelló de la Plana i València –a més d’altres ciutats de l’estat espanyol- són un pas important en aquesta direcció i caldrà estar atents a les propostes de les organitzacions convocants i als canvis que propicien.
