Quan val adquirir un habitatge que després puga posar-se en lloguer social i evitar que una família acabe al carrer? La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) li ha posat xifra amb un exemple. El pis on viu Viqui, al barri de la Fuensanta de València, acaba de ser venut –amb ella dins- d’un fons voltor estatunidenc a un altre fons voltor rus per 28.000 euros. Si ella el volia comprar li’n demanaven 31.000, però tant la Generalitat com l’Ajuntament de València l’haurien pogut adquirir pel preu final de venda gràcies al dret de tanteig i retracte previst en la llei valenciana d’Ús Social de l’Habitatge. Cap de les dues institucions va decidir fer-ne ús i ara Viqui afronta un procés de desnonament que pot acabar forçant-la a viure al carrer.
Mentrestant, el mateix dia, el grup municipal de Compromís denunciava que María José Catalá acaba de perdre mig milió d’euros d’una subvenció del Pla Estatal d’Accés a l’Habitatge, pensada, precisament, per actuar en casos com el de Viqui. Amb aquests diners s’haurien pogut adquirir pràcticament 18 habitatges per donar acollida a famílies vulnerables.
“És indignant que no gasten aquests diners, que es neguen a aplicar les lleis com la de l’Habitatge”, ha declarat José Luis González, portaveu de la PAH.
Aquestes declaracions s’han produït enfront de la seu de la Conselleria d’Habitatge, on membres de la PAH s’han concentrat per a exigir una solució al cas de Miguel i Marcia, desnonats a Benimaclet el 8 d’abril passat i des de llavors es troben en precari, acollits al sofà d’uns amics, en espera de poder accedir a un dels pisos per a famílies vulnerables que, en teoria, disposa l’administració.
Farts de promeses
En un moment, s’acosta a la concentració el secretari autonòmic de Vivenda, Sebastián Fernández, i ofereix que dues persones pugen al seu despatx per parlar de la situació de Miguel i Marcia. Des de la PAH responen que volen pujar tots. “Tots no hi cabem al meu despatx”, respon el polític. “Doncs parlem ací mateix”, demanen els activistes. Davant la resposta, Fernández marxa emprenyat sense ni tan sols respondre. “No tornarem a entrar en el joc de pujar una o dues persones al despatx, allí tot són bones paraules, però mai tenim les solucions”, explica González. En el record encara pesa la dolorosa experiència del 8 d’abril, quan just després del desnonament, la mateixa conselleria els va prometre, després de fer-los esperar dues hores, una solució immediata si anaven a serveis socials, que “tot estava resolt”, van assegurar. Un cop arribats a Serveis Socials, allí ningú sabia res de cap pis ni solució. Una altra promesa incomplerta.
Durant aquests pràcticament deu dies no han parat de buscar una alternativa digna per a Miguel i Marcia. L’Entitat Valenciana de l’Habitatge (EVHa) els ha assegurat que tampoc tenen cap pis disponible.
“No tenen pisos, però tampoc fan res per adquirir-ne, el dret a tanteig i retracte no s’exerceix des del canvi de govern, i mentrestant permeten que el patrimoni immobiliari valencià se’l queden fons voltors estrangers que el gasten per a especular i fer pisos turístics”, comenta González indignat.
Des de la PAH denuncien que, per no fer, ni tan sols es preocupen de l’aplicació de les lleis, ja que l’article 13 del Decret 3/2023 per fer front a les situacions de vulnerabilitat i emergència residencial al País Valencià preveu “la cessió temporal obligatòria de l’usdefruit dels habitatges declarats deshabitats propietat de grans tenidors”. Una opció que la jutgessa que va ordenar el desnonament de Miguel i Marcia ni tan sols va resoldre.
