La primera promoció d’habitatge protegit a Alacant en dècades era un edifici en la demandada Platja de Sant Joan amb piscina i pista de pàdel. Aquests pisos, a un preu per sota de mercat no eren, però, per a ciutadans de carrer amb problemes per accedir a un habitatge -Alacant és una de les ciutats on més està pujant el preu, tant de compra com de lloguer i on gairebé la meitat d’immobles es venen a estrangers- sinó que s’han repartit entre “amics i familiars” del PP alacantí. Una directora general de l’ajuntament, la regidora d’urbanisme, els fills del notari que va registrar la compravenda, l’arquitecte municipal, persones vinculades a càrrecs autonòmics… La llista dels beneficiaris de la promoció ha generat un autèntic escàndol.
Ja portem dues dimissions -i en el país on no dimiteix ningú, ja dona una pista de la magnitud de la tragèdia-, una petició de comissió d’investigació a Les Corts per part de Compromís i exigències de cessaments per part del PSPV. Però més enllà del cas concret, els fets són un bon exemple de com es dissenyen les polítiques públiques al nostre país i arreu de l’estat espanyol. Les d’habitatge concretament, però en general moltes altres.
Un dels qui ha eixit a defensar la legalitat de tot el procés d’adjudicació ha estat el President, Juan Francisco Pérez Llorca. I té raó respecte de la llei feta per ells mateixos, però no en relació a una total falta d’ètica i de l’engany a la societat fet a més a més després de la dana. A finals del 2024, i mentre tots estàvem pendents dels efectes de la dana, el llavors President, Carlos Mazón, elevava el límit de renda per poder accedir a l’habitatge protegit fins als 66.000 euros anuals -el salari més comú ronda els 15.600 euros anuals. I és, com diu la dita, feta la llei feta la trampa.
Els casos de VPO trucades per beneficiar els “amics i familiars”, no són nous. Però demostren els límits i les mentides quan els responsables polítics del PP amb el suport de VOX prometen “construir més” per tal d’acabar amb el problema de l’habitatge. No falta habitatge, aquest no és el problema en un país amb centenars de milers d’immobles buits. El que falten són mesures per frenar l’especulació, habitatge de gestió pública, habitatge de promocions de cooperatives i construir tenint en compte les necessitats de la gent i no els beneficis del capital. I mentre açò no es faça -i el problema no és només d’un ajuntament concret, ni tan sols de la Generalitat, sinó també el Govern espanyol hi té molt a dir en la qüestió- l’habitatge continuarà sent el principal problema social i les “mesures de solució” aniran destinades a solucionar el problema a “amics i familiars”.
Però l’habitatge no és l’únic problema
Polítics, mitjans i creadors d’opinió de dretes ens bombardegen constantment amb “les paguetes”, les subvencions i els subsidis, generant un relat on hi ha milions de persones sense fer res i vivint gràcies als serveis socials mentre les càrregues fiscals són insuportables. Els estudis seriosos demostren que el que està passant és exactament el contrari. El 20% de la població amb més ingressos s’emporta el triple d’ajudes que el 20% més pobre. I la pressió fiscal és, proporcionalment, molt més alta en les rendes baixes que en les altes, que sense comptar amb les mesures de frau i elusió fiscal tenen cada cop més mecanismes de desgravació i reduccions d’impostos, mentre els impostos indirectes impacten igual al consumidor, siguen quins siguen els seus ingressos.
En aquesta immensa màquina d’aspirar als diners dels sectors més pobres cap a les butxaques d’una minoria cada volta més menuda i més rica, els preus del lloguer hi juguen també un paper important. Per açò, una política d’habitatge que faça efectiu aquest dret a un habitatge digne i adequat recollit en l’article 47 de la Constitució seria ara mateix el mecanisme de cohesió social i redistribució de la riquesa més contundent. Ara toca preguntar-se, com es pregunten els col·lectius pel dret a l’habitatge, quin govern serà capaç de quadrar els fons voltor i acabar amb l’especulació en el sector de la construcció de vivendes? Nosaltres reivindiquem als poders públics l’exigència d’una família una vivenda, a preus accessibles respecte als ingressos reals i actuals de les classes populars!
