Al teu llibre esmentes el concepte de “societat de propietaris”, un pacte social establert després de la fi de l’Estat del Benestar, que al seu torn també hauria acabat amb la crisi del 2008.
Sí, la “societat de propietaris” va ser la resposta de la revolució neoliberal a l’enorme pèrdua de drets i nivell de vida de la classe obrera. En resum, per tal de poder implementar el seu programa de privatitzacions, deslocalitzacions, menysteniment dels sindicats i retallades de serveis públics amb certa pau social van oferir l’opció d’esdevenir propietaris. Els salaris estaven estancats però els preus dels habitatges no paraven de pujar, així que el patrimoni de la classe obrera creixia. I com ho van fer? Doncs amb crèdit molt barat. El nivell d’endeutament per fer possible aquest “miracle capitalista” va ser enorme fins que va arribar el 2008 i va punxar la bambolla.
La teua tesi, doncs, és que el món ha canviat irreversiblement des de llavors.
Sí, sense l’accés a aquest crèdit la classe obrera ja no té accés a la propietat. Excepte per via de l’herència i casos molt puntuals, de forma majoritària, ja no serveix de res el que treballes, el que t’esforces o el que estalvies, no podràs comprar-te una casa. Amb aquest fet es generen dues dinàmiques noves: la primera que es trenca el gran pacte social que definia el projecte neoliberal, que et deia que si t’esforçaves i feies les coses bé, tindries una vida de classe mitjana, però sense propietat, açò ja no passarà. La segona és que naix el que anomene la “generació inquilina”, que és el germen d’un nou bloc històric, una nova configuració de la classe obrera no tant per la seua relació amb els mitjans de producció, sinó en la seua relació amb la propietat.
Però si la gent ja no pot comprar cases, perquè el seu preu segueix pujant?
Perquè la demanda no és residencial sinó especulativa. L’habitatge és ara el refugi del capital, perquè és el que més rendibilitat dona. En el capitalisme industrial, el capital s’invertia en un mode de producció que creava unes mercaderies i amb els beneficis de la seua venda el reinverties en millorar els processos de producció per incrementar al seu torn els beneficis.
En el capitalisme rendista ja no es produeixen coses, es posseeixen coses: immobles, accions, criptomonedes, infraestructures… tu ho compres amb l’esperança que pujarà de preu i ho podràs vendre més car, no hi ha cap valor afegit. Com a molt, en l’entremig pots extreure’n rendes, com el lloguer, però a vegades ni tan sols és necessari. Al llibre pose l’exemple de la “fart-coin”, literalment la “moneda dels pets”, una criptomoneda de broma, que no servia per a res, però que en un moment donat, tenia un valor similar al 38% de totes les empreses de Wall Street. Per què? Doncs perquè qui la comprava tenia l’esperança que algú arribaria darrere i la compraria més cara. Aquesta és la base del capitalisme rendista.
“Adam Smith deia que el rendisme és un paràsit que impedeix a l’economia desenvolupar-se”
Jo no en sé massa d’economia, però tal com ho expliques, fa la sensació que no és gaire sostenible en el temps, això.
I no ho és. A llarg termini és totalment insostenible. Adam Smith deia que el rendisme és un paràsit que impedeix a l’economia desenvolupar-se. Tots els liberals clàssics, la teoria econòmica base del capitalisme està en contra del rendisme, però arriba un moment en què el capitalisme, per mantenir-se en peu, es fa rendista, quan era contrari als seus principis, perquè és l’única forma de seguir fent créixer la rendibilitat de les inversions. Perquè la regla d’or del capitalisme és que els diners no poden perdre valor, sempre s’ha d’incrementar la taxa de benefici i la producció industrial ja no permetia seguir creixent.
Però com se sosté?
Doncs gràcies al que jo anomeno “colp d’estat financer” del 2008. Des de llavors, els bancs centrals dels països del nord, sobretot els d’EUA i Europa, comencen a crear diners del no-res. Diners que no van a la població, sinó als mercats. I quan van començar a adonar-se’n que potser s’estaven passant i que havien de començar a tallar l’intervencionisme econòmic perquè era contrari al dogma neoliberal, va arribar la pandèmia i van tornar a començar. Així, entre el 2014 i el 2022 els diners eren quasi gratis, pràcticament els interessos eren negatius, però, de nou, la població no tenia accés a aquest crèdit, només els grans patrimonis, fons d’inversió, etc. Així, durant aquests anys, la concentració de riquesa s’ha incrementat moltíssim. El 2012, l’1% més ric de l’estat espanyol tenia la mateixa riquesa que el 50% més pobre. La mateixa! Ara té el triple. Hi ha una minoria que està guanyant molts diners.
A l’estat espanyol aquest procés ha estat especialment dur? Hi té a veure que en la divisió del treball de la Unió Europea ens tocara el rol de cambrer i paleta?
L’estat espanyol és un laboratori de proves del rendisme, però és fins i tot anterior a l’entrada a la Unió Europea. Abans que Reagan i Thatcher, Franco ja va implementar açò de la “societat de propietaris”. Hi ha la frase aquella famosa d’un ministre de Franco que deia “volem un país de propietaris i no de proletaris”. Es van invertir molts diners públics i molta legislació per fer-ho. Després, com deies, amb l’entrada a la UE ens va tocar una especialització econòmica en turisme, obres públiques i desenvolupament immobiliària, que són tres potes del mateix model, perquè si de sobre arriba una autopista o una via d’AVE a uns terrenys que abans no valien res, ara de sobte se’n multiplica el valor. Tot està relacionat. Per açò, ací la bambolla immobiliària va ser més gran i els seus efectes, quan va punxar, més dolorosos.
“El 2012 Rajoy va decidir intervindre el mercat de l’habitatge de sobte, des de tots els fronts i de forma molt dràstica”
Però de nou, els pisos han tornat a pujar.
El 2012, els bancs espanyols estaven a punt de fer fallida. Els reguladors europeus els exigien un mínim de solvència per evitar tornar a repetir els errors del 2008 que no tenien i calia recuperar el mercat de l’habitatge al preu que fora. Es parla sempre del rescat bancari, però aquesta va ser només una de les mesures. Com deia, el 2012 Rajoy va decidir intervindre el mercat de l’habitatge de sobte, des de tots els fronts i de forma molt dràstica: es va aprovar la Golden Visa per a estrangers que compraren propietats de més de tants diners, es van legalitzar les SOCIMI per facilitar inversions immobiliàries lliures d’impostos, es va reformar la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) per retallar drets als inquilins, etc. Va ser una intervenció en tota regla del mercat immobiliari, però com no estava funcionat van decidir donar un missatge al capital internacional. Van vendre milers d’habitatges públics als fons voltor. No per sota el preu de mercat, sinó fins i tot per sota el preu de construcció. Pràcticament els van regalar. I va funcionar. Aquests fons van actuar com a punta de llança i la resta de grans inversors van veure que l’estat espanyol era un bon lloc per fer negocis immobiliaris. A partir del 2014 els preus comencen a pujar, fins ara.
Llavors és quan entren en el joc els sindicats d’inquilins, agrupant tota aquesta gent que ha quedat fora del pacte social que ens havia promés el neoliberalisme.
Aquest és el repte d’articulació que tenim al davant. Fins ara el sindicalisme d’habitatge ha fet un sindicalisme d’emergència: actuava sobretot en casos d’extrema necessitat. Jo propose un sindicalisme que actue per a tothom, en certa mesura reeditant el que havia estat el sindicalisme obrer clàssic. La generació inquilina és un col·lectiu molt ampli i divers. Hi ha gent que ara viu de lloguer però que té aspiracions d’accedir a la propietat, sobretot per la via de l’herència, altres que saben que mai podran accedir a aquesta propietat i encara la gent més exclosa, obligada a viure a albergs. Infrahabitatge, okupant, etc. Però també és un grup que creix molt ràpidament. En deu anys, la població menor de trenta anys que viu de lloguer ha passat del 28% al 60%. És la societat de propietaris trencant-se a la velocitat del llamp. I per açò les lluites per l’habitatge són centrals en aquesta etapa del capitalisme, perquè poden articular una nova consciència de classe.
Però tot i aquestes dades, a l’estat espanyol la majoria de la població encara viu en habitatge de la seua propietat.
Jo sempre dic que això no és tan important, que sobretot són expressions de la classe obrera en dos moments històrics diferents i que hem de ser capaços de generar aliances amb una majoria de famílies que només tenen una sola propietat i que també són afectats pel capitalisme rendista. Des de la preocupació pels fills i nets que no poden accedir a l’habitatge fins a la degradació dels serveis públics o les infraestructures, que en ser tractats com a actius dels fons d’inversió pateixen el mateix procés especulatiu i de degradació que l’habitatge. L’alternativa, si fracassem, és el neoliberalisme autoritari que proposa l’extrema dreta. Per açò hi ha tanta campanya amb els okupes, per impedir aquesta aliança. Li estan dient als iaios que tenen només un pis que han de patir més pels okupes que pels fons d’inversió, quan les dades objectives diuen exactament el contrari.
