“Ens quedem al carrer, a la nostra edat”. No pot parlar sense evitar que li caiguen les llàgrimes. Marcia, de 62 anys, acaba de patir un desnonament. Després de viure 17 anys al seu pis del carrer Germans Vilallonga, al barri valencià de Benimaclet, hui, ella i el seu marit, Miguel, de 72 i convalescent d’un ictus, no saben on dormiran aquesta nit. El moment és realment tens i emotiu, alguns dels veïns que s’han concentrat a la porta per intentar evitar el desnonament no poden, tampoc, evitar les llàgrimes. A pocs metres, agents dels antiavalots de la policia s’ho miren impassibles. Els càmeres demanen que repetisca les paraules per a la televisió.
S’acaben així els intents d’aquest matrimoni d’evitar el desnonament. Per tres voltes, els activistes i veïns ho havien aconseguit concentrant-se a la porta. L’última, dimecres passat in extremis. Llavors, la jutgessa d’Instrucció núm.23 de València va decidir donar sols un nou termini de sis dies i va avisar que hui demanaria tota la força “que fora necessària”. Aquesta “necessitat” s’ha concentrat en set unitats d’antiavalots que des d’abans de les 8 del matí han ocupat tot el tram del carrer Germans Vilallonga i han arraconat el centenar de veïns i activistes que s’han concentrat per protestar. Mentre del carrer es cridava “com s’entén, gent sense casa i casa sense gent!”, des d’alguns balcons s’ha sentit el repicar de cassoles en solidaritat.
Sense alternativa habitacional
Des de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH) s’ha denunciat la “il·legalitat” del desnonament. “La llei obliga els grans tenidors a oferir una alternativa habitacional si es tracta de famílies vulnerables, però la jutgessa no ho ha tingut en compte”, expliquen. La jutgessa tampoc ha contestat als informes de vulnerabilitat de serveis socials i, ni tan sols, a una carta de conselleria de Serveis Socials, demanant un ajornament del desnonament fins que l’Entitat Valenciana d’Habitatge (EVHa) tinguera un dels seus pisos disponibles per a Miguel i Marcia.
El silenci i les unitats d’antiavalots han estat l’única resposta.
Una volta executat el desallotjament, els afectats, així com activistes de la PAH i el seu entorn s’han dirigit cap a conselleria de Serveis Socials per tal de negociar un allotjament d’urgència per al matrimoni. “Quan diem que no tenen on anar, no és un lema, és literal –exclamava un veterà activista visiblement afectat-, per al que volen sempre troben solució, però per a la nostra gent tot són excuses”.
Una història ordinària
La història de Miguel i Marcia no és, per desgràcia, extraordinària. Van comprar el pis fa 17 anys, en plena bombolla immobiliària de la primera dècada dels 2000. Van pagar religiosament fins al 2017, quan va pujar la quota de la hipoteca fins als 1.100 euros i Marcia va quedar-se sense la seua faena de pulidora, sempre exposada a productes tòxics. L’ictus que patiria Miguel, que li dificultaria seguir fent les feina del camp amb què malvivien van acabar de rematar la situació. Llavors van començar els problemes. El banc, llavors la CAM, va quedar-se amb el pis –i tots els diners pagats durant deu anys- a canvi d’un lloguer. Després la CAM seria absorvida pel Banc Sabadell, que es vendria el deute de Miguel i Marcia a un fons de titularització de capital estranger anomenat CAM9. El que sovint s’anomena un fons voltor. Aquest ha mantingut la demanda iniciada pel Banc Sabadell i ha portat el procés fins al final, sense atendre les alternatives proposades ni tampoc les seues obligacions legals com a gran tenidor. Amb el beneplàcit i la signatura de la jutgessa, és clar.
