La sala que la Societat Coral el Micalet ha cedit al Sindicat de Llogateres de València per a la seua presentació pública s’ha quedat xicoteta. L’organització havia previst 60 cadires, però davant l’afluència de gent opten per retirar-les per fer més espai. Tampoc ha servit per encabir-hi totes les persones interessades en com frenar les constants pujades de lloguer. De peu, anxovats i passant calor la gentada omple també el passadís i les escales. A la porta d’accés una voluntària del Sindicat avisa als qui arriben tard que l’espai està ple. A dins es calcula que han entrat entre 250 i 300 persones. Impossible saber quants han arribat i se n’han tornat davant la impossibilitat d’accés.
Malgrat aquests problemes, el silenci i l’expectació impressionen. La diversitat de públic reflecteix la transversalitat del problema de l’habitatge, encara que predominen els joves -entre vint-i-molts i trenta-pocs amb aspecte de tenir una llicenciatura. Gent a la que tota la vida se li ha dit que si estudiava i complia, tenia dret a una vida digna i ara es troba ofegada per un accés a l’habitatge cada volta més impossible. En aquest sentit, l’ambient recorda les primeres trobades del 15-M, encara que, una dècada i mitja després, és probable que pocs d’aquests joves hagueren passat per les acampades de les places.
Ara, ací s’acaben les comparacions. Mentre el 15-M tenia uns objectius difusos i uns mètodes vagues, ara tot és concreció i practicitat. Hi ha un sol objectiu resumit en el lema del pamflet que es reparteix: “Abaixem els lloguers”. I un mètode: el sindicalisme. “Cal una ferramenta útil i que funcione com un rellotge” explica l’oradora. Més enllà de la retòrica ideològica, ací es venen a aconseguir coses tangibles: “Es pot doblegar el braç als gegants, però per cada advocat d’un fons voltor necessitem cent llogateres organitzades”. En aquest sentit, la presentació més podria assemblar-se a una assemblea de les Comissions Obreres de finals del franquisme que al 15-M.
“Cal ràbia, però també estratègia i intel·ligència”, repeteixen. I l’estratègia es resumeix en tres principis: Afiliació -garantia d’independència econòmica però també vinculació entre iguals-; aprenentatge en la lluita -“la nostra millor arma no és un bon advocat, sinó la unió de totes les veïnes”-, i unitat de les lluites -“no som una illa, la guerra pel sostre i la guerra pel salari són la mateixa”, en una clara al·lusió a l’aliança amb els sindicats laborals i la resta de moviments socials.
Exemples de victòries
L’obsessió del Sindicat de Llogateres és demostrar que la seua és una ferramenta útil que aconsegueix millores tangibles pels seus afiliats i el conjunt de la població. Per açò s’emeten dos vídeos amb testimonis de dos lluites organitzades per sindicats de llogateres que han tingut èxit. El primer és de la vaga de lloguers que inquilins dels habitatges de l’obra social de La Caixa han dut a terme a Catalunya, principalment a Banyoles. Allí, 104 famílies van negar-se a pagar el lloguer fins aconseguir que els pisos protegits on vivien -finançats originalment amb diners públics- no només no foren privatitzats, sinó que passaren al parc públic amb gestió directa de la Generalitat.
El segon cas l’explica una veïna afiliada al Sindicato de Inquilinas de Madrid, que van enfrontar-se al fons d’inversió propietari del bloc on vivien i han aconseguit anul·lar sis de les set clàusules abusives dels contractes de lloguer.
Ahir no va cridar-se “sí se puede”, però haguera estat totalment justificat.
Precisament, el Sindicat de Llogateres de València naix patrocinat per la Confederació estatal de sindicats de Llogateres i ahir van arribar dos militants de Catalunya per acompanyar la presentació i explicar la força de la unitat sindical.
“En el darrer any, des de les mobilitzacions massives que van convertir l’accés a l’habitatge en el primer problema social, vivim una onada de sindicalisme d’habitatge”, van explicar. Aquesta “onada” s’ha traduït en un increment de la força i l’experiència dels llogaters que els ha portat a poder desenvolupar ferramentes d’acció més eficaces, la principal, la vaga de lloguers, una opció que reconeixen que “és molt complicada, és una acció de desobediència col·lectiva brutal [a diferència de les vagues laborals no tenen cap regulació legal que les empare] però que ara ja en sabem fer”, el que permet als llogaters “colpejar juntament el rendisme”.
En aquest sentit, van destacar la importància de ferramentes com la Confederació de Sindicats de Llogateres i la Internacional Llogatera -que uneix 40 organitzacions similars de diferents països- per tal d’intercanviar informació, experiències i també col·laborar davant d’un “capital especulatiu que funciona a escala global”. L’experiència de la col·laboració entre els sindicats de Barcelona i Londres per tal d’obligar al principal fons d’inversió del món, Blackstone, a negociar, es va presentar com un exemple d’èxit d’aquest internacionalisme antiespeculatiu.
Finalitzen 60.000 contractes de lloguer
El 2026, només a València, expiraran 60.000 contractes de lloguer. Per al Sindicat, això és el preludi d’una “onada de desnonaments sense precedents”. “Si no aconseguim que València deixe de ser un destí apetible per als fons d’inversió, les conseqüències seran terribles”.
Davant aquesta amenaça, proposen una estratègia que han anomenat “Ens quedem”. “Organitzar-se al sindicat i decidir que vols lluitar amb les teues veïnes converteix el burofax dels rendistes en paper mullat”, expliquen. “Resistir als desnonaments i aconseguir negociar congelacions o pujades limitades als preus dels lloguers és possible”, asseguren.
“Afiliar-se ara és organitzar-se abans que arriben els problemes”. I la gent fa cua per omplir les fulles d’afiliació. Ja fa anys que la qüestió de l’habitatge és un problema social transversal i de primera magnitud a València. Potser per açò no hauria d’estranyar l’entusiasme que ha despertat la creació d’un Sindicat de Llogateres a la ciutat. “Ara ens tocarà gestionar tota aquesta ansietat, espere que no ens desborde com avui”, reconeixia en privat un dels sindicalistes.
