Els drets fonamentals haurien de ser protegits de forma absoluta, i les dosis de cosmètica, de protecció aparent amb què els presenten alguns textos i discursos, haurien de ser visualitzades.
La Carta Internacional de Drets Humans inclou la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH). L’ONU considera que és font de dret pels països membres que la signen, comprometent-se a respectar-la. En el cas del regne d’Espanya, ja defensí a la darrera peça que la Constitució no els dona tractament d’autèntics drets a certs drets que la DUDH considera fonamentals. El dret a l’habitatge entre ells, malgrat que ho aparente en l’article 47.
Com a dret fonamental no hauria d’estar sotmés a contingències que entrebanquen les persones fer front a lloguers o hipoteques, com les derivades de problemes de salut o de trasbalsos al mercat de treball. El mercat de l’habitatge hauria de ser embridat immediatament si el seu cost s’enfila a nivells insuportables i palesament no raonables. I, a més, el dret a l’habitatge digne hauria de ser d’aplicabilitat directa, i amb tutela dels tribunals, ordinaris i constitucional, com ho són els articles 14-29 (article 53-2). El dret a l’habitatge està sotmés a l’albir de les lleis que aconsegueix aprovar l’executiu de torn (article 53-3).
La reflexió de hui és sobre el que es coneix com a «llei de l’oferta i la demanda». Una expressió on el significat de llei és: descripció del comportament constant i indefugible que està en la naturalesa de les coses. El rètol «llei de l’oferta i la demanda», repetidament invocat, ha modelat el sentit comú amb la falsa idea que l’enunciat «si un bé és més demanat que ofertat, el preu s’incrementa, i a l’inrevés» també està en la naturalesa de les coses.
Els objectes d’estudi del físic i de l’economiste són essencialment diferents
El físic i el químic estudien la naturalesa, i aquesta és com és. En tots els processos químics, per exemple, canvia la qualitat i les propietats de les substàncies, però la massa dels reactius és la mateixa que la massa dels productes; és així i no pot ser d’altra manera. L’economiste, però estudia i formula lleis sobre fets i fenòmens que els humans han escollit que ocorren d’una manera o d’una altra.
De vegades són uns pocs humans qui escullen què ha d’ocórrer i com, i ho imposen a la resta. En altres els ciutadans són convocats a escollir, en condicions, però, que alguns humans, disposant d’eines i voluntat per a condicionar els processos, influeixen deshonestament en una determinada direcció; un miratge al qual, generosament, li diguem democràcia. Rarament, els processos d’escollir s’hi donen entre iguals, honestament informats, sabedors i conscients de les conseqüències de la seua tria.
En qualsevol cas, el disseny del sistema econòmic sota què vivim ha estat escollit per humans. El mercat autoregulat sota el dictat de la llei de l’oferta i la demanda, o el sistema monetari hegemònic basat en diner-deute amb interessos i de creació centralitzada, per exemple. Hi ha altres opcions quant al sistema monetari, i els vaig parar atenció en la sèrie sobre la naturalesa del diner (vegeu «Diner. Una classificació»).
Quant a la relació oferta/demanda, hi ha alternatives. La humanitat hauria de poder organitzar-se perquè l’oferta no supere la demanda, ja que és valuós no malbaratar béns i recursos. L’extraordinària potència dels actuals mitjans computacionals, que processen informació com mai s’havia fet, permet estimar els ajustos necessaris. Quan la demanda supera l’oferta han de fer-se ajustos per tal d’incrementar l’oferta fins a l’equilibri, especialment si es tracta de béns fonamentals. I mentrestant, hi ha altres opcions a la pujada de preus prevista per la llei oferta/demanda, les conseqüències de la qual són que el ric té accés i el pobre no. Repartir, compartir, sortejar, respectar l’ordre d’arribada… són altres possibilitats que poden funcionar segons les circumstàncies. Opcions no desconegudes i realment ja practicades.
El preu de mercat segons l’expert
Pel que jo he viscut, l’habitatge en compra ha estat un bé en què s’ha respectat l’ordre d’arribada. Els agents immobiliaris publicitaven (i publiciten) les ofertes en aparadors i en publicacions que difonien gratuïtament, hui substituïdes per espais web. Generalment, els preus dels habitatges ja estan establerts, sent l’agent expert qui estima un preu de mercat en funció de la superfície, la ubicació, l’estat de conservació… El primer comprador que s’hi posa en contacte i arriba a un acord, tanca el tracte.
Formació del preu de mercat en subhasta
Per raons que no venen al cas, conec com funciona a Irlanda, actualment, la formació de preu de mercat de l’habitatge en compravenda. Els mitjans de comunicació actuals faciliten la pràctica de la subhasta en la formació del preu. L’agent immobiliari és el subhastador. Un comprador interessat en una propietat anunciada accepta el preu publicat. L’agent li diu (o escriu) que algú ha ofertat un preu superior. L’oferent no ha pogut tancar el tracte perquè l’agent usarà la seua oferta per a continuar la subhasta. El nou comprador interessat pot pujar l’oferta, però tampoc pot tancar el tracte. La seua nova oferta serà usada per a seguir el procediment. Què fer? Les expectatives que tenia comencen a complicar-se en un procés que no sap fins on seguirà.
Potser el comprador interessat, ha aconseguit estalviar per una entrada, esperant finançar el gros. Sovint vivint a casa dels pares o compartint pis amb tres desconeguts mentre va posant-se anys al damunt. Quan creu que ja en té prou per a una entrada s’il·lusiona, però topa amb la realitat descrita al darrer paràgraf. Què fer?
Que no ens oblidem!
La llei de l’oferta i la demanda està embotida en el sentit comú, convenientment modelat per les elits del sistema econòmic en què vivim. Solament des de fora del corrent principal es pot qüestionar. Els convide a rellegir «No se’l pese amb les balances», una peça de la sèrie sobre la naturalesa del diner, ací a LA VEU. Allí cite John Ruskin (1819-1900), un dels lliurepensadors que de tant en tant diuen la seua. Ruskin atribueix la llei de l’oferta i la demanda «a la zona instintiva, animal, de l’ésser humà». La mateixa llei que regeix en el món salvatge quan les feres es barallen pels recursos. Cal remarcar-ho. No ens oblidem: allò de diferencial del concepte humanitat és la raonabilitat i l’honestedat.
