Els contractes de lloguer residencial actuals -d’entre 5 i 7 anys de duració- estan dissenyats per afavorir l’especulació immobiliària. Actualment, ens trobem amb lloguers abusius o directament impossibles, els quals incrementen dràsticament el preu una vegada expira la duració del contracte. El resultat el veiem cada dia als nostres barris: desnonaments judicials per impagament del lloguer, desnonaments invisibles on els inquilins es veuen forçats a abandonar el pis “amistosament” per no poder fer front a la renda o, en alguns casos, l’acceptació d’un lloguer desproporcionat que enriquirà les butxaques del propietari a costa d’empobrir les ja de per si precàries vides dels inquilins.
En aquest article defensem la proposta dels contractes de lloguer indefinits com una mesura urgent no sols per fer front a la situació precària de la població inquilina, sinó també com una ferramenta legal imprescindible per disputar el poder polític i econòmic que ostenten els rendistes.
El lloguer indefinit reforça el poder dels inquilins enfront dels rendistes
En comparació amb l’omnipresent topall de preus o amb l’augment del parc d’habitatge públic, la proposta dels lloguers indefinits ha passat més desapercebuda en el panorama mediàtic. Aquesta mesura es troba entre les demandes de la gran mobilització estatal per l’habitatge del passat 5 d’abril, però se n’ha parlat poc des d’aleshores. En quin sentit una substitució dels lloguers residencials fixos per lloguers indefinits contribuiria a desnivellar la balança -ni que fos un poc- en favor dels inquilins?
En primer lloc, la implantació dels lloguers indefinits amb fortes regulacions de preus eliminaria els desnonaments per finalització de contracte i evitaria les pujades abusives de la renda una vegada expiren els contractes de lloguer.
Fixem-nos en el cas d’Alemanya, la qual se sol posar com exemple -tant pel seu èxit com per les mancances de la seua aplicació- de país on són comuns els lloguers indefinits. En Alemanya, el propietari sols pot recuperar el pis si el destina a ús personal o d’un familiar directe, o per incompliment contractual per part de l’inquilí. Si no és així, l’inquilí té dret a estar-hi de per vida a l’immoble. A més, el país compta amb fortes regulacions de preus que impedeixen les astronòmiques pujades de la renda que trobem al nostre territori. Aquestes regulacions, entre altres mesures, garanteixen que els inquilins alemanys es troben en una situació significativament millor que la de l’estat espanyol, on la nostra taxa de sobreesforç econòmic per pagar el lloguer triplica a la d’Alemanya. Recordem, a més, que el 45% dels llogaters de l’estat espanyol estan en situació de pobresa o exclusió social, una xifra molt allunyada del que passa a Alemanya.
Tanmateix, no és or tot el que rellueix. En el cas alemany, la llei permet al propietari pujar la renda de manera injustificada entre un 15% i un 20% cada tres anys, sempre que la quantitat no supere la renda mitjana de referència local. També hi ha la possibilitat que el propietari incremente la renda després de fer reformes importants al pis -no reparacions-, però aquesta pujada no pot superar el 8% del cost de l’obra. A més, feta la llei, feta la trampa. Sovint els propietaris menteixen sobre l’ús al qual destinaran el seu habitatge per tal de recuperar el pis i poder firmar nous contractes a preus superiors.
L’experiència alemanya, amb els seus èxits i deficiències, ens pot servir per idear un sistema de lloguer indefinit que no recale en els mateixos errors que han portat el país germànic a tenir un greu problema de l’habitatge a les grans ciutats. Necessitem personalitzar amb les ferramentes de la nostra pròpia enginyeria institucional les propostes macro que importem de l’exterior, sense cedir a les pressions dels lobbies immobiliaris i amb la vista ben posada en la desmercantilització total de l’habitatge -i no en la simple “millora” de l’estat de coses”.
En segon lloc, una proposta de lloguer indefinit que no recale en els errors de la llei alemanya donaria ales a la lluita sindical per l’habitatge.
La mesura incrementaria, per un costat, la capacitat de negociació dels inquilins al blindar la possessió legal de les seues cases i s’afebliria, paral·lelament, el poder de classe dels rendistes, un poder que descansa sobre la possibilitat de decidir arbitràriament què fer amb la seua propietat. Els arrendadors no podrien abusar econòmicament dels arrendataris sota l’amenaça de no renovar-los el contracte de lloguer i deixar-los al carrer. Resumidament: es donaria un avanç en les posicions polítiques dels inquilins enfront dels rendistes i el capital immobiliari.
La mesura també seria beneficiosa per a la lluita política des d’un punt de vista espacial. L’arrelament a l’espai permet construir projectes polítics estables i amb projecció a llarg termini. Si ens veiem obligats a mudar-nos constantment perquè se’ns acaba el contracte o perquè ja no podem fer front als preus del lloc on vivim, la nostra implicació política esdevindrà un intent desarticulat, fragmentari i ortopèdic d’incidència social.
Una mostra de com el lloguer indefinit impacta directament en els interessos dels rendistes la trobem en la reacció dels principals portals immobiliaris davant d’aquesta mesura. Carlos Sánchez, responsable jurídic de Alquiler Seguro, publicava recentment un article al portal Fotocasa on criticava que de tirar avant la proposta acabaria “ahondando aún más en la inseguridad jurídica a la que se enfrentan los arrendadores”, i també que “el arrendador siempre perdería poder adquisitivo con un contrato de arrendamiento indefinido”.
En tercer lloc, el lloguer indefinit suposaria un fre a l’especulació immobiliària en desincentivar econòmicament els inversors que compren pisos per posar-los en lloguer.
Al capital immobiliari li interessa especialment mantenir uns contractes de lloguer els més curts possibles. La possibilitat d’incrementar dràsticament el lloguer cada pocs anys i incentivar la rotació d’inquilins augura molts beneficis. La cerca d’inquilins més rentables -expats, funcionaris, directius- demanda l’expulsió continua dels llogaters anteriors, els quals es veuen obligats a desplaçar-se cap a la perifèria de les ciutats o cap a les zones d’interior, on les oportunitats laborals són més escasses. A més, amb cada firma d’un nou contracte es produeix un benefici directe per als intermediaris -principalment, empreses immobiliàries-.
El capital destrueix els ritmes de vida per imposar-ne el seu propi moviment. Per tant, la possibilitat d’habitar permanentment les nostres cases no és una qüestió intranscendent. Es tracta d’un exercici de resistència i lluita contra el capital. Disputar la dimensió temporal dels contractes de lloguer implica posar una barrera entre la nostra vida i els seus beneficis.
Si l’objectiu és abolir la renda, per què demanem un lloguer indefinit?
Podríem plantejar que exigir lloguers indefinits suposa una acceptació tàcita de l’explotació rendista, que estem assumint l’arrendament com una manera legítima d’accedir a l’habitatge i que, per tant, ens aferrem a una proposta elaborada des d’unes coordenades mentals equivocades.
Sobre la base d’aquesta sospita, plantegem la següent reflexió: El que es defensa amb la mesura dels lloguers indefinits és la promulgació d’un marc legal que atenue la inseguretat jurídica que pateixen els inquilins i que, al mateix temps, obstaculitze el negoci dels rendistes. Insistir que aquesta mesura consolida l’explotació rendista és com afirmar que l’establiment d’una jornada màxima de 8 hores de treball contribueix a consolidar l’explotació del treball assalariat. S’estaria fent passar la lluita obrera per una suposada resignació a no transformar l’estat de coses. Però aquesta és una lectura idealista i cínica. Ningú té la recepta per acabar amb el rendisme, però del que estem segurs és que per avançar posicions polítiques cal disputar el marc legal en el qual es consoliden tant els drets dels llogaters com els privilegis de la classe rendista.
Llorenç Saval Devesa és militant del Sindicat de vivenda de Carolines, Alacant.
