Ho apunta Moisès Vizcaino en aquest editorial: «Tindre un sostre al qual puguem anomenar llar i on tinguem la seguretat que no poden tirar-nos és, probablement, un dels drets més fonamentals per a poder viure dignament». I dignament no solament predica per les condicions físiques de la habitatge, també perquè el seu cost, en compra, arrendament o lloguer, no supose un forat tan gran als ingressos, que en resten ben pocs per assegurar la dignitat en els altres components de la vida. L’accés a l’habitatge s’ha convertit ja en una emergència que, a més d’afectar intensament qui la pateixen personalment, pot dividir i enfrontar la ciutadania, i alterar la cohesió i harmonia necessàries per a la vida en societat.
Els polítics semblen fer-se ressò del problema. En gener d’enguany tant Sánchez com Feijoo presentaren públicament plans d’habitatge. Sánchez digué que cal combatre l’especulació i oposar-se als abusos mercat intervenint-hi i millorant les regulacions (veurem fins on arriba). Feijoo, però critica les intervencions en el mercat i sembla insistir en la recepta d’un mercat que s’autoregularà beneficiant a tothom (el credo econòmic-liberal).
Llig una cita d’Àgueda Micó –la diputada de Compromís al Congrés– que recull Josan Piqueres en la seua crònica de les manifestacions de dissabte 5 d’abril «El dret a l’habitatge és fonamental i malauradament no està garantit». Així ho considera també l’editorial de Moisès Vizcaino. Als comentaris, un lector apunta «L’habitatge no és un dret constitucional… És un principi què ha de guiar les polítiques públiques…». Tot seguit un altre lector li retreu la claredat amb què l’article 47 defineix el dret a l’habitatge.
L’editorial ens recorda que la Declaració Universal de Drets Humans afirma el dret a l’habitatge a l’article 25.1. Tanmateix, en la Constitució no té el tractament d’un autèntic dret, malgrat que, a causa de la dosi de cosmètica que amera la constitució, sovint hom referim a ell com un autèntic dret.
Estructura i retolació del Títol I de la Constitució
«De los derechos y deberes fundamentales», diu el Títol I. Tots els seus capítols pengen d’aquest títol, i això permet qualificar de fonamental tot el seu contingut. El dret que ens ocupa està a l’article 47, inclòs en el capítol 3, que com bé apunta el lector citat abans, recull un conjunt de «principios rectores de la política social y económica». Tant s’hi val, d’acord amb la lletra del Títol I, el començament de l’article 47 («Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada») hauria de ser considerat un dret fonamental.
Aleshores, qui votàrem un SI a aquell parany que ens presentaren a referèndum en 1978, què decidírem?, que l’habitatge és un autèntic dret o no? Haurem de definir el concepte autèntic dret i parar atenció al capítol 4, especialment a l’article 53.
L’article 53
Els drets poden afirmar-se, reivindicar-se, pot exigir-se el seu compliment… però si no és permés de denunciar la seua vulneració en un tribunal, opine que no tenen el tractament d’autèntics drets. A l’article 53, la Constitució es treu el maquillatge i comença a segregar els drets. D’acord amb el rètol del capítol 4, sembla que allí trobarem com es garanteixen els drets fonamentals, però solament la vulneració de l’article 14 i la secció 1a del capítol 2, és a dir, dels articles 14-29, habilita els ciutadans per a «recabar la tutela ante los Tribunales ordinarios (…) y, en su caso, a través del recurso de amparo, ante el Tribunal Constitucional. Els articles 31-52 (i els drets que contenen) queden fora d’aquesta tutela judicial (el 30-2 també té la tutela del TC).
L’article 53 també parla del capítol 3 –on està l’article 47– per a dir que els principis reconeguts en ell han de guiar la legislació. Les situacions de vulneració dels drets continguts en eixe capítol solament poden ser «alegados ante la Jurisdicción ordinaria de acuerdo con lo que dispongan las leyes que lo desarrollan». Quan arribem a l’article 53 el dret a l’habitatge deixa de ser un autèntic dret per a convertir-se en un dret segons què disposen els poders executiu/legislatiu de torn. Si el mercat nega l’accés a l’habitatge digne a tantes persones i deixa sense sostre tantes famílies desnonades, i tot està d’acord amb les lleis que el govern del moment ha aconseguit aprovar, el que ocorre està emparat per la Constitució.
En passar el filtre de l’article 53, l’article 47 quedaria així: «Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adient, encara que, a causa del comportament dels mercats de treball i habitatge, i si les lleis desenvolupades pels poders executiu/legislatiu no s’hi oposen, podran haver-hi espanyols privats d’aquest dret o amb dificultats per exercir-lo». I això és el que està ocorrent.
Quan el llenguatge serveix per a marejar
Fonamental i no garantit. No els grinyola? Si no està garantit és perquè no es considera tan fonamental com es diu. Per molts ciutadans, el SÍ a la Constitució fou realment un SI a transitar a la democràcia, sense parar esment al detall del contingut d’aquell extens articulat. I la votàrem sense advertir que alguns drets no són considerats tan fonamentals com el maquillatge constitucional ens feia veure.
En el llenguatge jurídic un dret subjectiu atribueix a la persona la facultat d’actuar per a veure’l satisfet, incloent-hi la protecció que atorga poder acudir a la tutela judicial. Els lletrats de les Corts comenten cada article constitucional en una sinopsi adjunta. En els comentaris a l’article 53 reconeixen que els drets continguts al capítol 3 no són drets subjectius, una forma eufemística de dir que no són considerats autèntics drets. Simultàniament, també diuen que la protecció dels drets continguts en la Constitució és esglaonada, amb els drets 14-29 gaudint de «protecció reforçada». Pretenen dir que els altres drets també tenen protecció, no reforçada, però la tenen? No és això el que estem veient cada dia en l’habitatge. L’escalada de preus és una agressió a aquest dret, permesa per la Constitució i pels poders públics. Llegiu els testimonis d’alguns manifestants en el reportatge de Josan Piqueres, o el cas que reporta Joan Canela en «Ens quedem al carrer» i el seu darrer epígraf «Una història ordinària».
