Hi ha una sensació cada vegada més estesa a la Marina Alta. No és una percepció exagerada ni una consigna partidista. És una conversa recurrent als carrers, als bars, a les reunions familiars: viure ací s’està convertint en un privilegi.
No perquè falten cases. Sinó perquè les que es construeixen no estan pensades per a la majoria.
El marc socioeconòmic: una comarca vulnerable
Les xifres ho confirmen. La Marina Alta destaca entre les comarques del País Valencià pels seus indicadors negatius de renda i condicions de vida. La taxa de risc de pobresa afecta a prop del 25–27% de la població, molt per sobre de la mitjana autonòmica, i la proporció de persones en situació d’exclusió social i carència material és de les més elevades de tot el territori valencià.
Això significa que moltes famílies —no unes poques— tenen ingressos que estan per sota del llindar de la pobresa o pateixen mancances en aspectes essencials de qualitat de vida. A més, la renda mitjana per unitat de consum a la comarca es troba clarament per sota de la mitjana autonòmica.
És un retrat d’una comarca que, malgrat la seua fama turística i la pressió urbanística, és una de les zones més precàries i amb més vulnerabilitat social de la Comunitat Valenciana. I, paradoxalment, no és un accident.
Perquè el model productiu que se’ns ha venut durant anys, basat en la construcció i el turisme residencial, no ha generat riquesa estructural per a la majoria. Ha generat activitat temporal. Però també precarietat estructural.
No és casualitat que les comarques amb majors índexs de pobresa del País Valencià siguen precisament la Marina Alta, la Marina Baixa i el Baix Segura, totes elles fortament dependents d’aquest model basat en la construcció i el turisme residencial.
El relat del creixement infinit
En els últims anys hem vist com es reactivaven o anunciaven projectes de gran impacte: el PAI de Pego, el desenvolupament de Patmore a Benissa, el PAI de Llíber, la nova promoció a l’entorn de la Sella entre Jesús Pobre i Dénia. Projectes diferents en dimensió i context, però amb un denominador comú: habitatge de gamma alta, orientat a un mercat amb gran capacitat adquisitiva, sovint vinculat a la segona residència o a la inversió internacional.
El relat oficial parla d’inversió, d’ocupació i de dinamització econòmica. El problema no és eixe. El problema és el model que s’està consolidant. I també qui el facilita.
Quan la major part del que es planifica i es facilita des de les administracions és habitatge de luxe, el missatge és clar: el territori és un producte competitiu. Un actiu atractiu per al capital. Un territori convertit en mercaderia.
El Consell del Partit Popular ha deixat clara la seua aposta per la “simplificació” urbanística i per un marc més flexible per al sector immobiliari. I als ajuntaments governats pel mateix partit, com Benissa o Llíber, no hem vist una oposició ferma a aquest model. Més bé al contrari: el fomenten.
Però un territori no és només sòl. És poble i és veïnat. És gent que treballa, que paga impostos, que vol formar un projecte de vida. I eixa part cada vegada té més dificultats per quedar-se.
Quan el luxe marca el preu
Els preus del lloguer a la comarca han pujat de manera agressiva. En molts municipis trobar un pis per menys de 700 o 800 euros és ja una excepció. I no parlem de vivendes amb piscina i vistes al mar, sinó de pisos normals. Mentrestant, els salaris mitjans no han crescut al mateix ritme. Una persona jove amb un sou de 1.200 o 1.300 euros no pot assumir eixos imports sense destinar una part desproporcionada dels seus ingressos al lloguer.
Això no és ideologia. És matemàtica.
Patmore a Benissa és un exemple evident: habitatges d’alt nivell, disseny cuidat i un entorn privilegiat. Tot impecable des del punt de vista comercial. Però cal fer-se la pregunta incòmoda: quantes persones del municipi podran accedir a eixa oferta? Quants joves de Benissa compraran allí la seua primera vivenda?
La resposta és evident.
I mentre s’impulsen este tipus de projectes, no veiem una aposta decidida per ampliar parc públic d’habitatge, per exigir percentatges reals d’habitatge assequible o per condicionar el creixement a les necessitats de la població local. La inacció també és una forma de governar.
El mateix passa amb els projectes vinculats a entorns com la Sella. Urbanisme de qualitat, sí. Però orientat a un segment molt concret del mercat. I quan el segment dominant és el del luxe, el conjunt del mercat es veu arrossegat cap amunt. El sòl es revaloritza. Les expectatives de preu canvien. Els propietaris ajusten a l’alça. I el lloguer no baixa; puja.
Després ens sorprenem que la gent haja de marxar a municipis de l’interior o directament fora de la comarca per poder emancipar-se.
I no és només una qüestió d’habitatge. Aquest model també sobrecarrega infraestructures, serveis sanitaris, carreteres, recursos hídrics i espais naturals. Municipis pensats per a una població estable es veuen desbordats durant mesos, mentre la planificació pública sempre arriba tard.
Comarca en venda no és un eslògan exagerat. És la descripció de la realitat.
Una costa cada vegada més “flexible”
A tot això s’afegeix un altre element preocupant: la flexibilització de la protecció territorial. El govern valencià, el govern del Partit Popular, ha impulsat una modificació normativa que redueix la distància de referència per a determinades construccions hoteleres en la franja litoral, passant de 500 metres a 200 metres en el marc d’un decret de simplificació.
El nom és suggerent. Simplificar sempre sona bé. El problema és què es simplifica.
Quan es redueixen marges de protecció en plena emergència climàtica, amb temporals cada vegada més intensos i amb regressió del litoral documentada, no estem davant d’una decisió menor. Estem davant d’una opció política. Una opció que envia un missatge al sector immobiliari: hi ha més espai disponible i menys barreres.
Ens diran que hi ha criteris tècnics, que hi ha controls paisatgístics, que no es permetrà cap barbaritat. Però la història urbanística valenciana ens ha ensenyat que quan es relaxen límits, la pressió augmenta. I quan la pressió augmenta, el territori acaba pagant.
Paga en paisatge. Paga en identitat. Paga en la transformació irreversible d’un entorn que deixa de ser poble per convertir-se en urbanització. I quan el paisatge es transforma sense límits, també es dilueix la nostra manera de viure i de ser.
El debat real: per a qui es governa?
No estem parlant només de medi ambient. Estem parlant de model econòmic i social. D’un model que aposta per continuar expandint oferta vinculada al turisme i al luxe mentre el dret a l’habitatge per a la població resident queda en un segon pla.
Perquè el debat de fons és este: per a qui es governa? Per a qui es planifica? Per a qui es construeix?
Si la prioritat és captar capital extern i consolidar la comarca com a destí residencial internacional, el camí actual és coherent. Si la prioritat és garantir que la gent que ha nascut ací, que treballa ací i que vol viure ací puga fer-ho en condicions dignes, aleshores alguna cosa no està funcionant. I els governs que tenen la responsabilitat de decidir —Consell i als ajuntaments— no poden continuar fent veure que no va amb ells.
Comarca en venda
La Marina Alta corre el risc de convertir-se en un espai cada vegada més orientat -si no ho és ja- al consum residencial i cada vegada menys pensat per a la vida quotidiana de la seua gent.
No es tracta d’estar en contra de tot. Es tracta d’equilibri. D’acompanyar qualsevol desenvolupament amb polítiques potents d’habitatge públic, de mobilització de vivendes buides, de control real de l’especulació, de protecció del territori. Es tracta de governar amb una mirada ampla, no amb la lògica de la rendibilitat.
Quan tot s’orienta cap al luxe, el resultat és clar: luxe per a uns, expulsió per a altres.
I la pregunta que queda damunt la taula és incòmoda però necessària: volem una comarca per a viure o una comarca per a sobreviure?
Alberto Robles és secretari comarcal Compromís Marina Alta.
