Ha mort el papa Francesc, el primer papa jesuïta i d’origen sud-americà, al cap de 88 anys, després de 12 de pontificat. Un home que arribà a la seu de Pere en una situació de plena excepcionalitat, ja que el seu predecessor, Benet XVI, en un gest insòlit, havia dimitit del seu ministeri, incapaç d’abordar els conflictes de la pederàstia i d’altres menes, que havien eixit a la llum en l’Església catòlica.
Francesc de seguida va fer-se singular pels seus gestos, plens de senzillesa i sinceritat, que el van allunyar del perfil majestàtic que encara embolcallava la figura papal. Això li valgué crítiques d’alguns, però també el va fer pròxim a molts. Però a banda dels gestos, la seua figura adquireix una importància enorme pel seu magisteri, expressat pels diversos documents per ell signats (encícliques, exhortacions apostòliques, etc.) que han introduït en la doctrina catòlica uns nous valors, impensables fa poc. Però la singularitat dels ensenyaments de Francesc està també en les seues homilies i en les seues declaracions als periodistes, realment trencadores en molts aspectes. La misericòrdia, com a valor central de la vida cristiana, la idea de la “Casa comuna” amb la mirada respectuosa cap a la natura, la denúncia del capitalisme que mata i l’escàndol de la pobresa en el món. El fet d’afirmar que no totes les veritats morals cristianes tenen el mateix valor, el reconeixement de la diversitat sexual en l’Església.
La no acceptació d’una guerra justa, el fet de posar l’Església en el camí de la Sinodalitat, han estat alguns dels temes que han caracteritzat el papat de Francesc, però sobre tot el fet de fer-nos mirar cap a les “perifèries existencials”.
I altres dos elements destacats del seu ministeri han estat la persecució implacable de la corrupció sexual al si de l’Església i la reforma de la cúria romana, fent que aquesta poderosa institució estiga al servei de les esglésies locals, i no siga un lloc de promoció de carreres eclesiàstiques. Francesc s’ha destacat per nomenar dones, religioses i laiques, en llocs de responsabilitat en el govern de l’Església. També ha combatut la corrupció a les finances vaticanes.
Respecte de la realitat de les nacions i els nacionalismes, Francesc no destaca per haver aportat res destacat al magisteri més abundant dels seus immediats predecessors, però ha mostrat una clara sensibilitat cap al tema, com quan, en referència al procés català, va manifestar-se desdramatitzant els processos d’independència, i demanant als espanyols que es reconcilien amb ells mateixos, una referència clara a la Guerra Civil.
En definitiva, la figura d’aquest papa ha significat una tornada, amb un segell propi, això sí, als valors renovadors introduïts pel Concili Vaticà II, i que els seus antecessors havien suavitzat o directament aigualit. La nova ultradreta, cristiana o laica, ha trobat en ell, ja no un aliat, sinó un clar enemic. L’obra de Francesc marcarà indefectiblement el futur de l’Església catòlica en el convuls món actual.
Francesc Aracil és president de l’Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià.
