Gil-Manuel Hernàndez defensa que, si Mónica Oltra governara l’Ajuntament de València amb un nou pacte progressista, la primera mesura en matèria fallera hauria de ser “reactivar la Comissió de Seguiment de les Falles” i ampliar-la perquè incorpore més sectors socials. L’escriptor i sociòleg ho planteja en una entrevista a La Nostra Veu, on repassa el procés de “domesticació festera” que, a parer, seu ha desactivat bona part del potencial crític i popular de la festa.
Hernàndez, autor de Falles sense foc, una crítica a la domesticació festera, sosté que les Falles no poden continuar governades des d’una estructura tancada ni subordinades als interessos d’una minoria dirigent. Per això, en ser preguntat per què hauria de fer Oltra si arribara a un hipotètic govern municipal amb Pilar Bernabé, respon de manera clara: “La primera mesura seria reactivar la Comissió de Seguiment de les Falles”, creada el 2017 arran de la declaració de la UNESCO.
Segons explica, aquell organisme reunia “veïns, comerciants, artistes fallers, universitats, estudiosos, indumentaristes, pirotècnics, músics” amb la voluntat d’avançar cap a “una governabilitat el més horitzontal possible”. L’autor considera que eixa ferramenta no només s’hauria de recuperar, sinó també ampliar. “Caldria intensificar, ampliar, integrar més col·lectius perquè la festa de les falles fos sentida com una festa de tots, i no de cert sector de la ciutadania”, afirma. La proposta s’inscriu en una crítica més profunda a l’actual model de poder faller, que Hernàndez defineix com una cúpula reduïda que continua condicionant els grans debats de la festa i impedeix “qualsevol canvi en profunditat”.
L’entrevista arranca amb una definició que resumeix la seua idea de fons sobre què haurien de ser les Falles: “Una falla és una estructura efímera, combustible, satírica, crítica, irreverent, transgressora, subversiva i emanada des de les classes populars”. A partir d’ací, Hernàndez desplega una lectura històrica segons la qual la festa ha anat perdent, amb el pas del temps, el seu nervi carnavalesc i contestatari per convertir-se en una estructura cada vegada més controlada, més mercantilitzada i més funcional al poder.
Eixa evolució, segons el sociòleg, ve de lluny. En la conversa recorda que la burgesia valenciana ja va detectar a finals del segle XIX que les Falles eren “una festa perillosa que cal controlar”, i que la fórmula per a desactivar-les no va ser només repressiva, sinó també estètica i institucional: fer-les “més artístiques” i menys incòmodes. En eixe procés situa un moment simbòlic clau en l’ofensiva contra Joan Fuster i en la consolidació d’una lectura reaccionària de la festa, que després acabaria tenint continuïtat en les estructures del tardofranquisme i la transició.
Una de les parts més destacades de l’entrevista arriba quan s’aborda la imatge de Mónica Oltra en l’ofrena. Lluny d’una lectura simplista, Hernàndez matisa que l’acte, nascut el 1945 com a expressió del nacionalcatolicisme franquista, ha anat canviant de significat amb el temps. Segons explica, la turistificació, la secularització i l’afirmació del col·lectiu faller han convertit l’ofrena en una espècie de “dia de l’orgull faller”, més enllà de la seua arrel religiosa. “Es pot entendre que, més enllà de l’element religiós, ho viuen com una forma d’afirmació del col·lectiu faller”, assenyala.
Això no lleva, però, que advertisca del pes simbòlic que continuen tenint les festes massives per a la representació del poder. Hernàndez parla directament de “populisme festiu” per a descriure la utilització política de la mascletà, l’ofrena o els balcons institucionals, i remarca que les elits s’acosten a la festa perquè els proporciona “rendibilitat simbòlica” i una ficció de proximitat amb el poble. “Les festes són com si fos la mel per a les mosques”, arriba a dir en un dels fragments més gràfics de la conversa. També hi ha espai per a una esmena de fons al model actual de ciutat festiva. Hernàndez denuncia que la lògica neoliberal ha convertit les Falles en un reclam per a l’especulació, la massificació i la mercantilització, fins al punt que parla de “fracking cultural” i d’una “festa zombie”. “La festa de les falles és una festa carnavalesca” que naix com a “violència simbòlica contra el poder”, recorda, abans d’afirmar que, si li lleves els elements subversius i la transformes en un parc temàtic de consum, el resultat és una festa viva embalsamada. En eixe context, la recepta que llança per a un eventual retorn de l’esquerra al govern municipal no passa per gestes simbòliques, sinó per una reforma de la governança. La seua proposta per a Oltra és, en essència, obrir finestres, desbordar la Junta Central Fallera i reconnectar la festa amb el seu teixit social, cultural i veïnal.
