Perdona’m, senyor, perquè he jugat. No és una cosa que faça sovint, de fet, s’ha convertit en una afició anual: d’una sola vegada a l’any, d’eixes que no fan mal. Sol ser sempre en estiu, quan la calor, la baixada pre, inter i postvacacional, i el fet que la rutina bote totalment pels aires fan que en els moments de tedi un tinga molta menys força de resistència i diga “va, una”.
A cada estiu li toca el torn a una temàtica diferent, i aquest any les circumstàncies van voler que fora la ciència-ficció. Així que, les poques nits i vesprades que dura aquest ritual anual, abans que u es canse i guarde les pantalles totalment fins a l’any següent, es van omplir del soroll dels blasters i de naus espacials.
Però quan el so de la rutina va substituir el de les explosions, vaig preguntar-me de sobte: açò és tot? Vaig repassar mentalment les principals sagues de ciència-ficció, la seua temàtica, desenvolupament i tòpics, i vaig adonar-me que en la galàxia del futur sols hi ha conflicte, sols hi ha guerra, sols hi ha destrucció. És que el futur de la nostra societat és un Pearl Harbor continu?
Repassem mentalment els principals universos cinematogràfics, literaris i geeks sense dir cap nom. Si pensem en totes les que ens venen en primer moment al cap, totes giren entorn d’un conflicte més o menys bèl·lic, quan no són creacions que fan apologia del militarisme, i no sempre de forma crítica o satírica. Inclús aquelles que menys ho demostren i puguen tirar més cap a l’aventura, tenen un rerefons d’aquest tipus o apareix alguna cosa bèl·lica en algun moment.
Algú podria aplegar-me que són exigències del producte i no seria mentida. Una espectacular història espacial i qualsevol escenari fictici sempre requereix un conflicte, una crisi, alguna cosa que trenque la normalitat, la rutina i l’statu quo i cree el leitmotiv de l’aventura. És de primer de guió. Ara bé, així com en l’actualitat hi ha un espai per a milers tipus de ficcions i creacions no bèl·liques, per què la ciència-ficció, i per tant la idea que tenim o se’ns inculca del que serà o podria ser el futur, està completament colonitzada pel conflicte bèl·lic?
Perquè no dic que no dega existir el conflicte, ni tampoc que no dega haver-hi ciència-ficció bèl·lica. La vida i, per tant, els humans, som conflicte. Dic més, potser sense ell acabaríem sent molt pitjors del que podríem aplegar a imaginar. Però el futur ha d’oferir alguna cosa més que guerra i obscuritat. Pot paréixer una banalitat, però el missatge és clar i porta darrere moltes idees implícites: el futur és conflicte, preparat, desconfia dels altres, no hi ha superació possible per la nostra natura i els nostres problemes que no siga amb armes més grans, i per aconseguir-les hem de tindre més maquinària, explotar més recursos, continuar espoliant, fabricant, treballant. Torns dobles, triples (mentre alguns no en fan cap, clar). L’únic Edén que coneixerem continuarem sense veure’l vius, perquè el paradís encara és sols una idea per la que morir, no per la qual viure.
La gent dirà que “tampoc cal ocultar la cruesa de la guerra, no cal fer com si no existira”. Òbviament, totalment d’acord. Però hui en dia més que mai, el que cal és mostrar altre tipus d’heroisme, altre tipus de camins. Perquè precisament el que necessitem ara són camins a seguir. Idees que dissipen la boira del futur i tallen les males brosses que han sorgit per tot arreu i no ens deixen veure les diferents sendes per les quals transitar. Cal mostrar, o crear, la imatge d’un futur que no siga un reflex dels errors del present que vivim, de la desesperança imposada o d’una vida que no volem viure, sinó d’un futur que valga la pena lluitar per ell.
El futur te molt més que oferir-nos del que ens volen mostrar. Amb moltes coses noves i noves formes de veure les coses. Amb prou temps per a domesticar les noves tecnologies que ens han esclavitzat i que hui veiem impossible alliberar-se d’elles. Amb el temps per gestionar les noves formes de conviure, que hui causen enormes friccions, i amb el temps veurem amb completa normalitat. Amb el temps per aprendre com actua el poder en el món modern, i fer-li front. Si els productes culturals que creem no reflecteixen aquestes possibilitats, acabarem per creure que no existeixen. I igual que allò que fa quaranta anys era sols una idea i hui condiciona la nostra realitat, pa bé i pa mal, les idees que creem hui acabaran definint el nostre futur.
Perquè, com aquells dibuixos de fa cent anys que ens pareixen tan tremendament estranys perquè s’imaginaven com anava a ser el nostre present, segur que el futur serà molt diferent de com nosaltres podem aplegar a imaginar-lo. Sols sé que, si ve, no vindrà sols a sang i foc. Serà amb noves formes d’estimar, de gaudir, d’admirar, de crear, de connectar, d’experimentar, i potser inclús de combatre. Cal començar a imaginar-les ja. Potser un futur així sí que mereixeria un conflicte.
