Elda, la capital del Vinalopó Mitjà, ofereix un conjunt de singularitats en molts casos desconegudes. Per exemple, es tracta de la ciutat del País Valencià amb més concentració de treball industrial: un 32,5% de la seua població es dedica al sector secundari a Elda, coneguda mundialment per la fabricació massiva de calcer. Al conjunt de l’Estat només Rubí, a tocar de Terrassa i de Sabadell, supera el percentatge de treballadors en la indústria.
És precisament aquest vincle econòmic el que va conduir l’Eldense a viure els seus millors anys en el futbol. L’equip va créixer al caliu del desenvolupament econòmic el 1956, quan va aconseguir el primer ascens a Segona. Ho va fer, curiosament, eliminant en la promoció el Plus Ultra, denominació que rebia el filial del Reial Madrid, ara reconegut com a Castella, al qual va tornar a superar en el play-off el cap de setmana passat en un partit històric a Elda que va finalitzar amb un empat a tres gols a la pròrroga per a ascendir novament a Segona.
Una altra de les singularitats d’Elda és que el seu equip de futbol és un dels més antics del país. Dels que encara queden en actiu, només el Llevant, el València, l’Acero de Sagunt i el Burjassot van nàixer abans que el del Vinalopó Mitjà, creat amb l’empenta de l’entusiasme que generava el futbol arran de la participació de la selecció estatal en l’Olimpíada d’Anvers, l’any 1920, quan els espanyols van aconseguir la medalla de bronze en la modalitat de futbol.
Així ho explica Antonio Juan Muñoz, qui ha detallat la història de l’Eldense en diversos llibres i relata, també, que el primer precedent del futbol a la localitat es troba en un partit entre veïns d’aquesta ciutat i d’altres procedents de la veïna Petrer, dos pobles hui units l’un al costat de l’altre però aleshores separats pels terrenys rurals. «I tot i així ja hi havia rivalitat», apunta l’historiador.
Ell mateix, en canvi, admet que Elda no sent passió pel seu equip més enllà dels moments d’èxit, com l’actual. El club, tot i l’ascens recent, ve de passar èpoques en què ha estat a tocar de la desaparició. José Manuel Guardia, seguidor de l’Eldense des de fa seixanta anys, recorda quan durant la dècada anterior un grup d’inversors italians es van fer amb la propietat del club i un resultat cridaner, una derrota per 12-0 contra el filial del Barça, va evidenciar una estratagema per a guanyar diners de les cases d’apostes amb la implicació de la màfia italiana en el succés.
Tot seguit, el club es va veure amenaçat amb un descens administratiu pel dèficit que mantenia amb la Seguretat Social. Pascual Pérez Castillo, empresari de Finetwork, va invertir en el sanejament del club des de l’estiu del 2021, any en què van pujar de 3a divisió a 2a RFEF. Va ser la continuació de la progressió actual, amb altres dos ascensos consecutius: de 2a RFEF a 1a RFEF i d’ací, el passat cap de setmana, a la Segona Divisió del futbol professional.
Guardia, que reconeix que el vincle de la ciutat amb l’equip pot ser momentani i en dependrà de l’èxit, també celebra que nits com les que es van viure diumenge a l’estadi Pepico Amat marcaran tota una generació i provocaran un sentiment difícil de trencar. «Hem passat de tindre 500 espectadors a cada partit a tindre tota la ciutat bolcada amb el club, i això és clau per a mantindre viva la identitat».
De fet, Elda respira identitat pels quatre costats. La seua tradició industrial va polititzar la ciutat fins al punt de convertir-la en capital de la Segona República Espanyola durant 10 dies, a les acaballes de la Guerra Civil, quan el Govern de Juan Negrín hi va arribar fugint de l’ocupació de València per part de les tropes franquistes. Anys abans va ser la ciutat que va despertar el sentiment polític en l’històric gramàtic i escriptor Enric Valor, que hi va arribar des de la seua Castalla natal amb la família quan el seu pare va muntar una acadèmia i el jove Enric va entrar de ple en la vida sindical i en la lluita de classes quan es va incorporar com a auxiliar a la Unió Nacional de Fabricants del Calcer. Ja durant la Transició, el gallec Teófilo del Valle, emigrat a Elda, era assassinat per la Policia Armada amb només vint anys per participar en una vaga del calcer. Era febrer de 1976, feia quatre mesos que s’havia mort el dictador, i del Valle, de qui s’ha fet un documental, es convertia en el considerat com a primer mort de la Transició.
En circumstàncies ben distintes, i a partir de moments ben diferents, Elda ha viscut un nou moment històric, un d’aquells moments que fa que els veïns es retroben amb la seua pròpia ciutat. L’episodi esportiu del passat cap de setmana contribuirà a posar Elda, i els seus 50.000 habitants, en un mapa dominat mediàticament, política i social per les capitals de demarcació.
