És molt coneguda l’anècdota de quan Franco va amollar a Pemán: “Vosté faça com jo, no es clave en política”.
D’aquesta manera, el dictador pretenia distanciar-se d’un sistema que, només triomfar el colp d’estat, va caracteritzar-se per la repressió, l’extermini del dissident i el sotmetiment de la població. Franco, militar africanista, sempre va saber com fer per no tacar-se directament les mans de sang. Però sota la seua dictadura criminal van ser assassinades més de 130.000 persones, moltes d’elles soterrades en fosses comunes que continuen per obrir. Més d’un milió passaren per les presons franquistes, camps de concentració i batallons de treball forçós. La memòria democràtica, no ens enganyem, sí que és objectiva, perquè les xifres parlen. El país sencer fou sentenciat a “40 anys de por i altres 40 d’amnèsia”, en paraules de Galeano.
Ara que es compleix el cinquanta aniversari de la seua mort, és el moment de fer una mirada enrere i comprovar que són moltíssims els vestigis que encara queden en la societat espanyola d’aquella època negra i funesta. Quan, segons les seues pròpies paraules, la Providència el posà al davant del país, moltes parcel·les de l’administració passaren a excombatents i familiars. I d’ací les herències -i les inèrcies- que encara patim.
Franco va morir al seu llit entubat i com un ninot de drap, però el règim que va instaurar tenia contractat un bon segur de vida: funcionaris, jutges, policies i tot un fum d’acòlits i perpetradors no varen desaparéixer de la nit al dia. Quedaren ben imbricats al sistema, afavorits per l’amnèsia d’ahir i l’apatia de hui.
En el millor dels casos, varen canviar l’uniforme del gris al caqui per tal de mimetitzar-se amb els nous temps i, en altres, ni tan sols es canviaren la toga: el camí del TOP a l’Audiència Nacional va estar molt transitat aquells dies.
Mig segle devia haver estat suficient per a molts canvis que dissortadament no s’han produït amb la profunditat necessària. Hui és el dia que trobem a certs mitjans de comunicació alineats amb la ultradreta i arreu de les xarxes, opinadors nostàlgics que volen reescriure la història emblanquinant la dictadura com un període de “pau i reconciliació”. Eixa pau en la qual el dictador continuava signant condemnes a mort sense que li tremolara el pols.
Per no parlar de partits polítics als quals condemnar Franco i el seu règim se’ls fa bola. I què dir de l’emèrit que fa dos dies va confessar que mai ha permés que es parlara malament de Franco en la seua presència. Gràcies, Joan Carles, per refermar-nos, a través de les teues habilitats literàries, en les nostres conviccions republicanes.
En paraules del professor Casanova, “la memòria del franquisme sociològic estava lligada a quatre nostàlgics que cada 20 de novembre anaven a cantar el Cara al Sol al Valle de los Caídos.”
Ara patim una ultradreta moderna i digital, connectada internacionalment i amb un objectiu clar: reescriure la història per a rehabilitar la figura de Franco.
Com sosté Umberto Eco, el feixisme pot reaparéixer en qualsevol moment. L’ombra del dictador, com la dels xiprers, és molt allargada, i la nostàlgia 2.0 impulsada per l’extrema dreta, molt perillosa. Les persones implicades en la recuperació de la memòria de les víctimes del franquisme -una de les dictadures més letals de la història recent- ens adonem amb estupor que les noves generacions estan creixent sotmeses a una comoditat domesticadora i a una obediència que no interroga.
Però encara som a temps: deia Proust que “allà on la vida alça murs, la intel·ligència obri una eixida”. I aquest mur del franquisme 2.0 ha de ser tombat si no volem vore trontollar-se la democràcia que tantes vides ha costat fonamentar, una democràcia que té l’obligació d’explicar als joves què va ser el franquisme. Sols hauríem de llegir-los les cartes dels condemnats perquè sentiren que Franco significa mort.
Celebrem, doncs, la seua, encara que siga mig segle d’impunitat després, perquè tot arriba.
