Les bones persones moren
i poden descansar en pau.
Però, les dolentes, no:
s’han de rentar i no poden,
de la brutícia i la sang,
dels que han assassinat.
I entre tots ells en destaca
un dictador grotesc i vil,
que assolà mitja Espanya
amb la cruel Guerra Civil.
Franco com ànima en pena,
zombi vaga amunt i avall.
Fuig de cunetes i fosses,
cementiris i barrancs
fuig de despulles i d’ossos
dels qui féu afusellar.
Ara té por de trobar-se
vídues dels assassinats,
nins i nines innocents,
orfes i desemparats.
Tem per si el reconeixen
i l’escridassen i criden
dient-li que és un traïdor:
– Fuig assassí, que li diuen
– Fuig, fill de puta, d’ací.
I l’àngel Gabriel amb l’espasa
surt de sobte des d’un núvol,
quin espant i Franco plora
i cau de genolls i implora,
però l’àngel l’assenyala,
com una mala persona
a qui ningú pot salvar.
Franco s’amaga i té por,
diu que no volia fer mal,
que sols volia acabar
amb tots els separatistes
i també els comunistes…
I desenterren els ossos,
la família els porta al poble,
la guerra ja s’ha acabat
i el fantasma de Franco
no té on s’ha d’amagar
per tots els segles dels segles
ja no podrà descansar.
Pep de l’Horta
Pep de l’Horta fou un llaurador d’Alfafar que, a principis del segle XIX, dirigí les protestes dels llauradors de l’Horta que tenien camps arrendats a propietaris que cada any apujaven els preus dels arrendaments de manera abusiva.
Pep de l’Horta començà a convocar els llauradors a les places dels pobles, animant-los a oposar-se i a no pagar. Avui es fa ressò de la tràgica commemoració dels 50 anys de la mort de Franco i invita a fer poemes contra el dictador, que servisquen de catarsi del passat i d’alerta enfront del revival del feixisme.
